BERCA, grup de danses fundat a Algemesí el 1981 a iniciativa de Pepe Castell "el Pero", junt a Laura Castell "l'Oliera" i Yolanda Pellicer "la Tirana", arran la seua segregació del grup Pardines del qual provenien i que havia estat creat l'any anterior. Aquest grup Pardines havia sorgit al recer de l'actual ball del les "llauradores" o ball del Bolero, tal com era anomenat, que fou incorporat a les processons de la Mare de Déu de la Salut el 1934, els balladors del qual eren els únics testimonis supervivents de l'antic "quadre de ball" existent a Algemesí almenys des de les acaballes del segle XIX. Arran la creació del nou grup, Berca, s'hi anaren afegint immediatament d'altres algemesinencs aficionats i interessats en cants, balls, danses i indumentària, tradicions folklòriques valencianes en general, però, no locals. És per això que, des del 2003 ençà, Berca ha mamprès la laboriosa i costosa tasca d'investigació i recuperació o restauració d'elements folklòrics locals diferents d'aquells altres que hi tenen manifestació a Algemesí els 7 i 8 de setembre dintre les processons de la Festa a la Mare de Déu de la Salut (recentment declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO), sent així com es retrauen els Cabuts amb dues danses, els Gegants Jaume I i Violant d'Hongria i la seua dansa -reincorporats a la Festa Major el 2007-, la Ronda de Nadales i, especialment, les danses o ball de carrer tradicional d'Algemesí, la dansada de les quals en la darrera edició de 2013 va comptar amb més de 400 participants. Organitza i du a terme la Mascarada de Carnestoltes, juntament amb l'Escola Municipal de Tabalet i Dolçaina d'Algemesí i la novella agrupació de batucada Trabukatu. A més de tot això, ha restaurat i difós l'antic Bolero Vell, origen dels esquarterats boleros processionals actuals; la Jota "la Cebera" i les Valencianes, recollides aquestes per Laura Castell de "el Campanero", recordat Mestre de Ball de renom. Berca és una associació legalment constituïda, sent una entitat lliure i sense ànim de lucre, oberta a tota persona interessada de participar de les seues finalitats. Des de l'any 1990 és Mestre o Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí, Vicent J. Vidal Esteve "el Menescal", qui és membre de l'agrupació des del 1985.

BERCA, partida del terme de la primitiva Universitat i actual Ciutat d'Algemesí, antigament anomenada de Massaseli, i indret on el 1247 tingué lloc la Troballa de la Mare de Déu de la Salut, al tronc buit d'una morera per part d'un llaurador que eixia a conrear les terres.

BERCA, camí que ressegueix apegat vora la Rambla d'Algemesí, riu Sec o riu Magre, a la partida del seu nom i que s'inicia al pont d'Alzira al Camí Reial.

BERCA, carrer, dels antics de la Vila, que s'inicia a la Placeta del Carbó, remata a la Capella de la Troballa i antigament s'adreçava a la referida partida de qui pren el nom. És tot ell escenari de la Processoneta del Matí de la Festa de la Mare de Déu de la Salut, altres temps també dita Mare de Déu de Berca. Al carrer, a més, hi està el Pou de Berca o de la Marededéu, al lloc on s'hi trobaren les arrels de la morera. D'ací també que siga conegut com carrer del Pou.

BERCA, mot algemesinenc procedent de l'àrab birka, amb el significament de safareig, bassa o dipòsit d'aigua. Denominació donada a aquest indret del terme, avui en part inclòs al nucli urbà, per la probable existència d'aquestes construccions contenidores de l'aigua, vital per al reg, el bestiar o el servei de les llars.

D'ací, doncs, la imatge aquosa i d'ambient humit escollida per a il·lustrar aquest bloc nostrat: les gotes d'aigua, en rememoració del primitiu origen del mot BERCA a Algemesí.

ENGLISH VERSION

BERCA, dance group established in Algemesí (València, Spain) at 1981, on the initiative of Pepe Castell, "el Pero", with his wife Laura Castell ,"l'Oliera", and Yolanda Pellicer, "la Tirana", following their separation from Pardines group that had been created the previous year 1980. That Pardines group had emerged sheltered from the current dance called "les Llauradores"- exactly a Bolero dancing as it was known-, which was incorporated in the procession of the Mare de Déu de la Salut in 1934, whose dancers were the only surviving witnesses of the ancient existing "group" in Algemesí at least since the late nineteenth century. Following the creation of the new group, Berca, was immediately added algemesinenses others interested in singing, dancing and clothing about Valencian folk traditions in general, but without a strong emphasis on local folk manifestacions. That is why, since 2003 until now, Berca undertaken the research and recovery or restoration of local folk elements different from those that have demonstration in Algemesí every September 7th & 8th in the processions of the Festa a la Mare de Déu de la Salut (Feast of Our Lady of Health, declared Intangible Heritage of Humanity by UNESCO in 2011), as well as Cabuts / Cabezudos with their two dances, the Giants Jaume I and Violant I of Hungary (first king and queen of Kingdom of Valencia) and their dance -reinstated in the Festa in 2007-; Carols Round every December 26th and, especially, the traditional “les Danses” or street dance of Algemesí, which the last edition in 2013 featured more than 400 participants. Organizes and conducts Masquerade Carnival, together with the Municipal School of Tabalet and Dolçaina of Algemesí and the grouping of Trabukatu, with its batucada. Besides all this, has been restored and extended the ancient Bolero Vell, source or origin of the current and dismembered processional boleros that are currently danced in the Festa a la Mare de Déu de la Salut; also, the Jota "la Cebera" and the Valencianes. Berca is a legally constituted association, being a free entity and nonprofit, open to anyone interested in participating in its aims. Since 1990, is Director or Mestre of Berca Grup de Danses d’Algemesí the member Vicent J. Vidal Esteve, "el Menescal", a member of the group since 1985.

BERCA, rural area of the municipality of the ancient University and current City of Algemesí, formerly also called as Massaseli, and where in 1247 was discovered the sculpture of the Mare de Déu de la Salut into the hollow trunk of a mulberry tree by a farmer, right in the place where is the Hermitage of Find, as is called that chapel.

BERCA, stuck walking path along the Rambla of Algemesí, Seco river or river Magro, heading to his named rural area and that starts at the Alzira bridge at the Ancient Royal Road of Valencia.

BERCA, old street of the town, which starts in the little Plaça del Carbó and ending in the Hermitage where the Mare de Déu de la Salut was found. Formerly, this street was heading to the rural area refered. It's all scene of the Processoneta del Matí of September 8th in the Festa a la Mare de Déu de la Salut, in other time also called as Mare de Déu de Berca. On the street, there's the Well of Berca or the Well of the Virgin, in the place where the roots of mulberry were found. Hence it’s also popularly known as Well's Street.

BERCA, from the Arabic word Birkin, that means laundry, raft or water tank. Name given to the place of the rural area referred, now partly included in the urban core, because of the probable existence of those wrapper construction of water, vital for irrigation, livestock or serving households.

Therefore, the aqueous image and humid environment chosen to illustrate our blog: raindrops, in remembrance of the origin of the primitive word BERCA in Algemesí.

15 d’octubre del 2021

ELS GLOBUS A LA FESTA DE LA MARE DE DÉU DE LA SALUT


¿DES DE QUAN I PERQUÈ S'ENLAIREN GLOBUS EN LA FESTA DE LA MARE DE DÉU DE LA SALUT?

El segle XIX fou el temps de la continua i creixent admiració que els globus aerostàtics, i l'aeronàutica en general, despertaren en la societat a les acaballes del segle XVIII, una acaparadora popularitat que tingué gran vitalitat fins ben entrat el segle XX, ara ja amb els dirigibles i l'aparició dels primers  prototips d'avions. Aquest corrent científic experimental i el fenomen apassionant que va provocar podríem dir que responia al secular desig humà per conquerir l'espai aeri i, en definitiva, per fer realitat el somni de poder volar. 


Però, ¿perquè a Algemesí esdevingué tradicional fer volar colorits globus aerostàtics de paper durant les processons de la Mare de Déu de la Salut? 

L'enorme popularitat que arreu d'Europa i de la resta del món assoliren els globus aerostàtics i les seues exhibicions va arribar, evidentment, a la ciutat de València i ben prompte. 

Si bé s'acostuma de dir que tot aquest corrent de captivadora popularitat començà amb el primer enlairament d'un globus aerostàtic de la mà dels germans Montgolfier, esdevingut a França l'any 1783, el ben cert és que al territori valencià és molt antic -i ben anterior- l'interès dels valencians pel món de les maquinàries voladores i artefactes planejadors, d'entre els quals incloure, perquè no, el senzill catxerulo o milotxa, però també el cotxe (carruatge) volador ideat l'any 1772 per un valencià -anònim- amb intenció d'enlairar-lo al Cap i Casal. El primer globus aerostàtic que amb cert èxit es va fer volar a la ciutat de València va estar, a l'Hort de Pontons, al febrer de 1784, en una demostració duta a terme pel francès Charles Bouch, qui va fer volar uns quants globus de paper inflats mitjançant la rarefacció o dilatació de l'aire, tot just de manera semblant a com encara avui en dia es fa a Algemesí. 

Aquell esdeveniment, que va estar repetit, va suposar el tret d'eixida a l'interès valencià pels globus aerostàtics. Fins i tot la literatura valenciana de fil i canya a través dels descriptius col·loquis va fer menció de diverses ascensions dutes a terme entre el referit any de 1784 i el de 1797, així com de la notorietat que causaren.

 




Des d'aquell moment, i durant tot el segle XIX, l'expressat apassionament no va fer altra cosa que anar en augment amb la multiplicació de les exhibicions; uns enlairaments caracteritzats per l'afany d'anar pas a pas superant els anteriors amb el millorament de les barques o cotxes voladors i amb la inclusió d'atractius elements decoratius com fanals de colors i, fins i tot, amb l'arriscat additament de sorprenents aeronautes tals com animals, ninots o persones (gimnastes, pallassos, toreros...), tot amb el gradual perfeccionament del sistema d'escalfament de l'aire interior dels globus. 

 


Tal va estar la quantitat d'exhibicions, tanta la quantitat d'enlairaments de globus aerostàtics, que arribaren a adquirir la qualitat de vertader espectacle de prestigi i categoria, apareixent als actes de festes, celebracions o grans esdeveniments de la ciutat de València, on culminaren la seua expansió popular progressiva amb el I Concurs Aerostàtic de València que tingué lloc a la Fira de Juliol de 1907.

D'entre els seguidors del món de l'aeronàutica hi devien haver no pocs valencians amants de la física que quedaren absorbits per les gratificants visualitzacions i experiències dutes a terme a les exhibicions dels globus aerostàtics; sobretot gent jove, estudiants. Aquest apassionament, inevitablement, va arribar a Algemesí, com no podia ser d'altra manera i tal com al llarg dels temps ha esdevingut, també, amb d'altres matèries o qüestions.


Sembla que sobre els anys 1881 o principis del 1882 a Algemesí es va fundar l'associació EL CLUB GLOBO, plenament seguidora d'aquell corrent apassionant que al voltant dels globus aerostàtics es venia vivint a la ciutat de València des de finals del segle XVIII i que estava integrada principalment per estudiants, associació que volgué traslladar al seu poble les sensacions viscudes a la ciutat amb l'enlairament experimental i exhibicionista de globus aerostàtics, exhibicions que van culminar amb la seua inclusió en l'acte d'entrada de la processó de la Mare de Déu de la Salut del 7 de setembre de 1882. 

Així ho anunciava el setmanari liberal EL DEBATE publicat el dia 1 de setembre de 1882:  

"En la importante villa de Algemesí se ha fundado hace poco una sociedad titulada EL CLUB GLOBO, cuyos socios, en su mayoría estudiantes, se proponen deleitar a los vecinos elevando con frecuencia pequeños globos de papel o de tela. En el corto tiempo que cuenta de existencia EL CLUB GLOBO, han lanzado al espacio seis o siete; uno de ellos tenía seis metros de altura y cinco de diámetro, construido con esmero y de elegante figura. Según noticias, tienen uno de gran tamaño en preparación, para elevarlo en el día 7 del próximo mes, víspera de la solemne fiesta que anualmente se celebra en honor a la Virgen de la Salud, patrona de Algemesí"

Efectivament, en aquell anunciat acte, en aquella singular associació, podem trobar l'inici de la tradició al nostre poble per a les festes de la marededéu. Però no només en elles. 


A Algemesí han vingut enlairant-se globus aerostàtics també, com a València, a d'altres esdeveniments remarcats o festes, com la Setmana de Bous, per quant així consta al cartell de 1898 que anuncia que: 

"Durante algunas veladas se elevarán vistosos GLOBOS AEROSTÁTICOS"

Serà, però, com tots sabem, a la Festa de la Mare de Déu de la Salut on tindrà plena  continuïtat l'enlairament de colorits globus de paper a través de la rarefacció, tal com el conegut costum valencià més antic, ara esdevingut tradició a Algemesí. Una tradició que, a la referida festa de la Patrona, va estar ben viva i mantinguda pel recordat Josep Llopis, el llanterner, qui estigué en actiu fins mitjans de la dècada dels anys 80 del passat segle XX. Un personatge de la festa convertit en l'hereu de la tradició iniciada per EL CLUB GLOBO l'any 1882.


Pepe, el llanterner, feia volar globus confeccionats per ell mateix a la finalització de la Novena així com a les entrades de la imatge de la Mare de Déu de la Salut de cadascuna de les tres processons i, d'ocasions, també a les eixides processionals, tal com d'antic ja era costum segons ens confirma el programa de festes de 1934: 

"A las salidas y entradas de las Procesiones elevación de aerostatos"

No volgué Pepe Llopis acomiadar-se de l'activitat que tant el va apassionar i a la que tant de temps li va dedicar fins que no s'assegurà de transmetre els seus coneixements i de confirmar-se la seua continuació a través d'una una colla de joves, allà pel 1984 o 1985. 



D'aquells que arribaren a conèixer els secrets de la seua realització i enlairament només Joan Carles Morales continua encara amb la tradició, fent volar globus de paper que ell, com fera el mestre antecessor i transmissor, confecciona prèviament i que, actualment, enlaira únicament en la finalització de la Novena el 6 de setembre, davant la Capella de la Troballa. Joan Carles resta actualment, doncs, com l'únic continuador, vertader hereu d'aquella associació algemesinenca anomenada EL CLUB GLOBO, així com de les seues pretensions, ja centenàries, que continuen acomplint-se en dedicació a la Mare de Déu.

La tradició xinesa sosté que els globus aerostàtics de paper que, com el cas de la Festa de la Mare de Déu de la Salut, s'enlairen en ocasions especials, la rarefacció del quals la produeix una flama menudeta, semblant en la llunyania a una llum flotant tal com els continua confeccionant Joan Carles Morales, transmeten els bons desitjos fins al Cel. Que així siga i que així continue sent.

Vicent Josep Vidal Esteve

Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí

15 d'octubre de 2021, festivitat de Santa Teresa de Jesús


 




Castellano:

¿DESDE CUANDO Y PORQUÉ SE ELEVAN GLOBOS EN LA FIESTA DE LA VIRGEN DE LA SALUD?

El siglo XIX fue el tiempo de la continua y creciente admiración que los globos aerostáticos, y la aeronáutica en general, despertaron en la sociedad a finales del siglo XVIII, una acaparadora popularidad que tuvo gran vitalidad hasta bien entrado el siglo XX, ahora ya con los dirigibles y la aparición de los primeros prototipos de aviones. Esta corriente científica experimental y el fenómeno apasionante que provocó podríamos decir que respondía al secular deseo humano por conquistar el espacio aéreo y, en definitiva, por hacer realidad el sueño de poder volar.

Pero, ¿porque en ALGEMESÍ se convirtió en tradicional el hacer volar coloridos globos aerostáticos de papel durante las procesiones de la VIRGEN DE LA SALUD?

La enorme popularidad que a toda Europa y el resto del mundo alcanzaron los globos aerostáticos y sus exhibiciones llegó, evidentemente,  a la ciudad de València y bien pronto.

Si bien se suele decir que toda esa corriente de cautivadora popularidad comenzó con el primer despegue de un globo aerostático de la mano de los hermanos Montgolfier, acontecido en Francia en 1783, lo cierto es que en el territorio valenciano es muy antiguo -y bien anterior- el interés de los valencianos por el mundo de las maquinarias voladoras y artefactos planeadores, de entre los que incluir, porque no, la sencilla cometa, pero también el coche (carruaje) volador ideado en 1772 por un valenciano -desconocido- con intención de ser ascendido. El primer globo aerostático que con cierto éxito se hizo volar en la ciudad de València fue, en el Hort de Pontons, en febrero de 1784, en una demostración realizada por el francés Charles Bouch, quien hizo volar varios globos de papel inflados mediante la rarefacción o dilatación del aire, precisamente de manera semejante a como todavía hoy en día se sigue haciendo en Algemesí.

Aquel acontecimiento, varias veces repetido, supuso el pistoletazo de salida al interés valenciano por los globos aerostáticos. Incluso la literatura valenciana -llamada de hilo y caña-, a través de los descriptivos coloquios hizo mención de varias ascensiones realizadas entre el referido año de 1784 y el de 1797, así como de la notoriedad que causaron.

Desde ese momento, y durante todo el siglo XIX, el expresado apasionamiento no hizo otra cosa que ir en aumento con la multiplicación de las exhibiciones; unas ascensiones caracterizadas por el afán de superar sucesivamente las anteriores con la mejora de las barcas o coches voladores y con la inclusión de atractivos elementos decorativos como faroles de colores e, incluso, con la arriesgada añadidura de sorprendentes aeronautas tales como animales, muñecos o personas (gimnastas, payasos, toreros ...), todo ello con el paulatino perfeccionamiento del sistema de calentamiento del aire interior de los globos.

Tal fue la cantidad de exhibiciones, tanta la cantidad de ascensiones de globos aerostáticos, que llegaron a adquirir la calidad de auténtico espectáculo de prestigio y categoría, apareciendo en los actos de fiestas, celebraciones o grandes acontecimientos de la ciudad de València, en donde culminaron su expansión popular progresiva con el I Concurso Aerostático de València que tuvo lugar en la Feria de Julio de 1907.

De entre los seguidores del mundo de la aeronáutica debieron haber no pocos valencianos amantes de la física que quedaron absorbidos por las gratificantes observaciones y experiencias acontecidas en las exhibiciones de los globos aerostáticos; sobre todo gente joven, estudiantes. Este apasionamiento, inevitablemente, llegó a Algemesí, como no podía ser de otra manera y tal como a lo largo de los tiempos ha ocurrido, también, con otras materias o cuestiones.

Parece que sobre los años 1881 o principios del 1882 en Algemesí se fundó la asociación EL CLUB GLOBO, plenamente seguidora de aquella corriente apasionante que alrededor de los globos aerostáticos se venía viviendo en la ciudad de Valencia desde finales del siglo XVIII y que estaba integrada principalmente por estudiantes, asociación que quiso trasladar a su pueblo las sensaciones vividas en la ciudad con el despegue experimental y exhibicionista de globos aerostáticos, exhibiciones que culminaron con su inclusión en el acto de entrada de la procesión de la Virgen de la Salud del 7 de septiembre de 1882.

Así lo anunciaba el semanario liberal EL DEBATE publicado el día 1 de septiembre de 1882:

"En la importante villa de Algemesí se ha fundado hace poco una sociedad titulada EL CLUB GLOBO, cuyos socios, en su mayoría estudiantes, se proponen deleitar a los vecinos elevando con frecuencia pequeños globos de papel o de tela. En el corto tiempo que cuenta de existencia EL CLUB GLOBO, han lanzado al espacio seis o siete; uno de ellos tenía seis metros de altura y cinco de diámetro, construido con esmero y de elegante figura. Según noticias, tienen uno de gran tamaño en preparación, para elevarlo en el día 7 del próximo mes, víspera de la solemne fiesta que anualmente se celebra en honor a la Virgen de la Salud, patrona de Algemesí"

Efectivamente, en ese anunciado acto, en aquella insólita asociación, podemos encontrar el inicio de la tradición en nuestro pueblo en las fiestas de la Virgen. Pero no sólo en ellas. 

En Algemesí han venido elevándose globos aerostáticos también, como en Valencia, en otros acontecimientos remarcados o fiestas, como la Semana de Toros, por cuanto así consta en el cartel de 1898 que anuncia que: 

"Durante algunas veladas se elevarán vistosos GLOBOS AEROSTÁTICOS"

Será, sin embargo, como todos sabemos, en la Fiesta de la Virgen de la Salud donde tendrá plena continuidad la elevación de coloridos globos de papel a través de la rarefacción, tal como la conocida costumbre valenciana más antigua, ahora convertida en tradición en Algemesí. Una tradición que, en la referida Festa de la Patrona, estuvo bien viva y mantenida por el recordado José Llopis, el llanterner (fontanero), quien estuvo activo hasta mediados de la década de los años 80 del pasado siglo XX. Un personaje de la Festa convertido en heredero de la tradición iniciada por EL CLUB GLOBO el año 1882.

Pepe, el llanterner, hacía volar globos confeccionados por él mismo al término de la Novena así como en las entradas de la imagen de la Virgen de la Salud de cada una de las tres procesiones y, en ocasiones, también a las salidas procesionales, tal como desde antiguo era costumbre según nos confirma el programa de fiestas de 1934: 

"A las salidas y entradas de las Procesiones elevación de aerostatos"

No quiso Pepe Llopis despedirse de la actividad que tanto le apasionó y a la que tanto tiempo dedicó hasta que no se aseguró de transmitir sus conocimientos y de confirmarse su continuación a través de una un grupo de jóvenes, allá por 1984 ó 1985.

De aquellos que llegaron a conocer los secretos de su realización y elevación sólo Joan Carles Morales continúa con la tradición, haciendo volar globos de papel que él, como hiciera el maestro antecesor y transmisor, confecciona previamente y que, actualmente, eleva únicamente en la finalización de la Novena el 6 de septiembre, ante la Capilla del Hallazgo. Joan Carles queda actualmente, pues, como el único continuador, verdadero heredero de aquella asociación algemesinense llamada EL CLUB GLOBO, así como de sus pretensiones, ya centenarias, que continuan cumpliéndose en honor a la Virgen.

La tradición china sostiene que los globos aerostáticos de papel que, como el caso de la Fiesta de la Virgen de la Salud, se elevan en ocasiones especiales, la rarefacción de los cuales  la produce una llama pequeña, similar a lo lejos a una luz flotante tal como los continúa confeccionando Joan Carles Morales, transmiten los buenos deseos hasta el Cielo. Que así sea y que así continue siendo.

Vicent Josep Vidal Esteve

Director de Berca Grup de Danses de Algemesí

15 de octubre de 2021, festividad de Santa Teresa de Jesús




3 d’agost del 2021

EL 3 D'AGOST I EL MELÓ D'ALGER

3 D'AGOST, DIA INTERNACIONAL DEL MELÓ D'ALGER

En aquesta internacionalització social per la que estem travessant i posats a que ha d'haver un dia per a cada cosa, resulta que hui 3 d'agost la comunitat mundial celebra el DIA DEL MELÓ D'ALGER, una fruita estiuenca que per als valencians és una més de les de casa, de tan acostumats com estem a la seua presència i al seu consum des d'antic. 

El meló d'Alger és per igual fruita com verdura, i això és així per quant com a fruita a dintre seu hi ha les llavors; i és verdura perquè forma part de la família de les cucurbitàcies que inclou la carabassa, el carbassó o carabasseta i el cogombre. És originari de l'Àfrica, concretament del desert del Kalahari, on creix de forma silvestre i des d'on estengué. 

Meló d'Alger és la variant o forma majoritària en llengua valenciana, com fet arribar des d'aquella ciutat nord-africana capital de l'Algèria, però també per la resta del domini lingüístic és anomenat meló d'aigua, meló de moro, meló roig, síndria o síndia. La paraula síndia o síndria o el castellà "sandía" deriva de l'àrab sindiyya, que vol dir que prové de Sind, regió de Pakistan. De vegades es deia també battiha -meló en àrab-, d'on deriven altres denominacions com badea o albudeca per a referir-se al nostre meló d'Alger.

Els valencians a l'estiu l'hem menjat de sempre ben fresquet, després de ben arremullat al safareig o al pou, o al corrent d'aigua de les sèquies si l'àpat tenia lloc entre hortes, arrossars o tarongerars. I també a l'estiu era costum i tradició confeccionar fanalets de meló d'Alger amb que sorprendre i entretenir la xicalla.

Aquella espècie de ritual tenia lloc sobretot a les nits, quan amb qualsevol trosset de ciri s'il·luminava el seu interior, del tot buit ja de la dolça molla; una il·luminació que es deixava clarejar a través dels ingenus dissenys o dibuixos realitzats a la pell del meló amb ganivet o navalla, generalment fets o assessorats pel més vell de la quadrilla, com el pare o l'avi, rebaixant la seua corfa. Dibuixos com el sol, la lluna, l'estrela, l'escaleta, la carassa... eren les realitzacions més habituals, tot i que de vegades es deixava de fer al propi xiquet que hi aplicava la seua imaginació. 

Un foradet a banda i banda i un cordellet que es faria servir d'ansa i el fanalet quedava enllestit per encendre i per passejar-lo. Era en aquest moment, finalitzada l'encesa i arrenglerada la xicalla portadora a manera d'informal cercavila, quan s'iniciava el cant del qual, a Algemesí, circulaven moltes versions, tantes com xiquetes i xiquets i melons d'Alger:

El sereno y la serena son,
sube la escalera 
y se apagó el farol.

Sereno, las once y media,
garrofes i herba!
Sí, sí, per al meu rossí!
No, no, per al meu moltó!
A dormir a la presó,
tomaqueta i pemintó!

El sereno tiene un perro
que le llaman capitán,
a las doce de la noche 
se ha comido todo el pan.

Sereno, las once y media,
garrofes i herba!
Sí, sí, per al meu rossí!
No, no, per al meu moltó!
A dormir a la presó,
tomaqueta i pemintó!

Moltes poblacions de la Ribera del Xúquer inclouen als seus programes festius d'estiu la Nit dels Fanalets o Farolets de meló d'Alger, amb concurs o sense, però amb desenfadada cercavila per la població. 

A Algemesí, no fa massa anys enrere hi hagueren intents d'organització i realització de la Nit dels Farolets o la Nit del Meló d'Alger, com així va ser; havent tornat, però, a caure en l'oblit i en la falta d'interès. Bé estaria que es recuperara, encara que fóra per diversió i per mostrar la ingenuïtat dels entreteniments dels nostres avantpassats i també, perquè no, per donar una eixida econòmica més i propaganda a aquest producte agrícola tan valencià, tan antic i tradicional com és el meló d'Alger. 

I bon profit!

Vicent Josep Vidal
Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí



Fotografia: Autor i propietari desconeguts, publicada per Slow Life Menorca a les xarxes socials d'Internet.



Castellà / Castellano

3 DE AGOSTO, DÍA INTERNACIONAL DE LA SANDÍA

En esta internacionalización social por la que estamos atravesando y puesto a que ha de haber un día para cada cosa, resulta que hoy 3 de agosto la comunidad mundial celebra el DÍA DE LA SANDÍA, una fruta veraniega que para los valencianos es una más de las de casa, de tan acostumbrados como estamos a su presencia y a su consumo desde antiguo.

La sandía es por igual fruta como verdura, y esto es así por cuanto como fruta en su interior están las semillas; y es verdura porque forma parte de la familia de las cucurbitáceas que incluye la calabaza, el calabacín y el pepino. Es originaria de África, concretamente del desierto del Kalahari, donde crece de forma silvestre y desde donde se extendió.

Melón de Argel es la variante o forma mayoritaria en lengua valenciana, como hecho llegar desde aquella ciudad norteafricana capital de Argelia, pero también para el resto del dominio lingüístico es llamado melón de agua, melón de moro, melón rojo o sandía. La palabra sandía, como el catalán "síndria", deriva del árabe sindiyya, que significa que proviene de Sind, región de Pakistán. A veces se decía también battiha -melón en árabe-, de donde derivan otras denominaciones como badea o albudeca para referirse a la sandía.

Los valencianos en verano la hemos comido siempre bien fresquita, tras haber sido puesta en remojo en el lavadero o en el pozo, o en la corriente de agua de las acequias si la comida tenía lugar entre huertas, arrozales o naranjales. Y también en verano era costumbre y tradición confeccionar farolillos de sandía con que sorprender y entretener a la chiquillería.

Aquella especie de ritual tenía lugar sobre todo por las noches, cuando con cualquier trocito de vela se iluminaba su interior, del todo vacío ya de la dulce fruto; una iluminación que se dejaba entrever a través de los ingenuos diseños o dibujos realizados en la piel del melón con cuchillo o navaja, generalmente hechos o asesorados por el más viejo de la cuadrilla, que solía ser el padre o el abuelo, rebajando su corteza. Dibujos como el sol, la luna, la estrella, la escaleta, la careta... eran las realizaciones más habituales, aunque a veces se dejaba hacer al propio niño que aplicaba su imaginación.

Un agujero a ambos lados y un cordoncillo que se utilizaría de asa y el farolillo quedaba listo para encender y pasearlo. Era en ese momento, finalizado el encendido y alineada la chiquillería portadora a modo de informal pasacalle, cuando se iniciaba el canto del que, en Algemesí, circulaban muchas versiones, tantas como niñas y niños y sandías.

Muchas poblaciones de la Ribera del Júcar incluyen en sus programas festivos de verano la Noche de los Farolillos o faroles de sandía, con concurso o sin, pero con desenfadado pasacalle por la población.
En Algemesí, no hace muchos años atrás hubo intentos de organización y realización de la Noche de los Farolets o la Noche de la Sandía, como así fue; habiendo vuelto, pero, a caer en el olvido y en la falta de interés. Bien estaría que se recuperara, aunque fuera por diversión y para mostrar la ingenuidad de los entretenimientos de nuestros antepasados ​​y también, porque no, para dar una salida económica más y propaganda a este producto agrícola tan valenciano, tan antiguo y tradicional como es la sandía.

Y buen provecho!

Fotografía: Autor y propietario desconocidos, publicada por Slow Life Menorca en las redes sociales de Internet.

2 d’agost del 2021

LA MARE DE DÉU DELS ÀNGELS

FESTES DE CARRER: 2 D'AGOST, LA MARE DE DÉU DELS ÀNGELS

A Algemesí és ben antiga la devoció a la Mare de Déu davall l'advocació de Mare de Déu dels Àngels, com així ve a demostrar-nos-ho, per exemple, el relat de 1568 sobre l'elecció i sorteig de la invocació de la imatge de la Mare de Déu de la morera de Berca, d'entre les quals i escollida pel tossut de mossèn Frasquet es trobava la de Nostra Senyora dels Àngels (tot i que ja sabem que després de sortejar-se per tres vegades recaigué sempre en la invocació de Nostra Senyora de la Salut proposada per mossèn Dacir)

La de Mare de Déu dels Àngels és una advocació mariana plenament franciscana, tot i Algemesí haver estat des del segle XVII davall l'àmbit i influència de l'orde dominica titular del Convent de Sant Vicent Ferrer, amb la seua preferència per la invocació de la Mare de Déu del Roser. Sabent-se amb certesa que la devoció a la dels Àngels va ser impulsada per l'orde dels frares franciscans, no seria desgavellat aventurar de dir que tant l'advocació com la devoció ens vingué des d'Alzira, on hi havia convent franciscà, als temps que el nostre poble era carrer de la Vila del Xúquer.

Des de segles, Algemesí li te dedicada una plaça; o millor dit, placeta, donades les seues reduïdes dimensions, pràcticament un eixample del carrer de València, antic Camí Reial; un eixamplament existent poc abans d'on s'alçava el Portal de València i el seu Ravalet.

Antigament, però, aquesta placeta era encara més menuda: només el segment triangular més meridional, quan hi existien cases perfectament alineades al llarg del carrer de València, quasi frontereres a l'embocadura del carrer de Mossèn Blanch, una illa de cases que a la seua part posterior conformaven un carrer dels Cerverons -actual carrer de Teodor Llorente- en angle recte, formant colze. 

Per eixamplar tant placeta com carrer, aquell apèndix de cases foren enderrocades a cavall del canvi de segle, del XIX al XX, aprofitant, possiblement, els nous replantejaments urbanístics i alineacions de vies públiques que provocaren la construcció del Mercat Municipal, la seua plaça i entorns.

Placeta de la Mare de Déu dels Àngels - Foto Talens - Prop. particular 

El nomenclàtor oficial d'Algemesí no fa justícia a la seua particular història, per quant la denominació de placeta de la Mare de Déu dels Àngels no és oficial, almenys actualment, en haver volgut ser considerada, erròniament, un tram del carrer de València. Antigament, però, era reconeguda i anomenada placeta dels Àngels i també dels Borràs, tot i que, excepte el període del règim franquista en que va estar dedicada al compositor Moreno Gans, sempre ha estat anomenada placeta de la Mare de Déu dels Àngels.

El seu veïnat, el de la pròpia placeta i el del tram corresponent de carrer de València, ha celebrat la seua particular patrona en recordades festes cada 2 d'agost, o al seu voltant, amb elecció de majorales, missa, processó i, més modernament, sopar i revetlla.

L'antiga imatge de la Mare de Déu dels Àngels de la placeta, com d'altres imatges i elements religiosos del poble, va ser destrossada i cremada durant els aldarulls de la Guerra Civil, lliurant-se d'aquella destrossa només la imatge del sant Francesc d'Assis que s'hi troba agenollat als peus de la marededéu i que confirma l'origen franciscà de l'advocació. 

L'actual imatge de Maria, de forta càrrega iconogràfica concepcionista com correspon al corrent devocional franciscà, és una bella talla de fusta de l'any 1940, obra d'Inocencio Cuesta López, un prolífic escultor valencià natural d'Aiora, que tenia l'obrador al carrer de Guillem de Castro de la ciutat de València i a qui el veïnat i devots d'Algemesí li la encomanaren expressament.

Festa de la placeta de la Mare de Déu dels Àngels - 1 d'agost de 1998 -
Foto propietat de Yolanda Pellicer

A Algemesí les més antigues festes de carrer es concentraven, pràcticament totes, als mesos de l'estiu, temps de calor i de quietud agrícola propici per a l'esbarjo i el divertiment: el mes de juny amb la festa de Sant Antoni de Pàdua al carrer de Campoamor i la de Sant Joan Baptista al carrer de l'Horta; juliol amb la de Sant Bernat d'Alzira al carrer de la Parra i la dels Sants de la Pedra al carrer de València; agost amb la Mare de Déu dels Àngels a la seua placeta, la festa de Sant Domènec al Poble Nou i la de Sant Roc al carrer de la Muntanya; festes de carrer que concloïen al mes de setembre, passades les principals de la Mare de Déu de la Salut, amb les de Sant Benet i Sant Miquel als corresponents carrer i placeta i, sobretot, amb les de la Mare de Déu del Roser a la placeta del Convent i al carrer Nou ja en octubre.

Tempus fugit. Algunes festes de carrer han sobreviscut amb major o menor fortuna fins els nostres dies. D'altres han desaparegut i per ara només formen part del record i la memòria. D'algunes altres més, però, han sorgit de novella planta i sembla que han vingut per a quedar-se durant un bon temps. I tot això és així, tal como ho marca la vida d'un poble, d'un poble viu.

Vicent Josep Vidal
Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí



Castellà / Castellano

FIESTAS DE CALLE: 2 DE AGOSTO, LA VIRGEN DE LOS ÁNGELES

En Algemesí es bien antigua la devoción a la Virgen bajo la advocación de Virgen de los Ángeles, como así viene a demostrarnoslo, por ejemplo, el relato de 1568 sobre la elección y sorteo de la invocación de la imagen de la Virgen de la morera de Berca, de entre las cuales y seleccionada por el terco de mosén Frasquet se encontraba la de Nuestra Señora de los Ángeles (aunque ya sabemos que tras sortearse por tres veces recayó siempre en la invocación de Nuestra Señora de la Salud propuesta por mosén Dacir)

La de Virgen de los Ángeles es una advocación mariana plenamente franciscana, pese a Algemesí haber estado desde el siglo XVII bajo el ámbito e influencia de la orden dominica titular del Convento de San Vicente Ferrer, con su preferencia por la invocación de la Virgen del Rosario. Sabiéndose con certeza que la devoción a la de los Ángeles fue impulsada por la orden de los frailes franciscanos, no sería descabellado aventurar decir que tanto la advocación como la devoción nos vino desde Alzira, donde había convento franciscano, en los tiempos que nuestro pueblo era calle de la Villa del Júcar.

Desde siglos, Algemesí le tiene dedicada una plaza; o mejor dicho, plazoleta, dadas sus reducidas dimensiones, prácticamente un ensanche de la calle de Valencia, antiguo Camino Real; un ensanchamiento existente poco antes de donde se alzaba el Portal de Valencia y su pequeño arrabal.

Antiguamente, sin embargo, esta plaza era aún más pequeña: sólo el segmento triangular más meridional, cuando existían casas perfectamente alineadas a lo largo de la calle de Valencia, casi fronterizas a la embocadura de la calle de Mossèn Blanch, una manzana que en su parte posterior conformaba una calle de los Cerverons  -actual calle de Teodor Llorente- en ángulo recto, formando codo.

Para ensanchar tanto plazoleta como calle, aquel apéndice de casas fueron derribadas a caballo del cambio de siglo, del XIX al XX, aprovechando, posiblemente, los nuevos replanteamientos urbanísticos y alineaciones de vías públicas que provocaron la construcción del Mercado Municipal, su plaza y entornos.

El nomenclátor oficial de Algemesí no hace justicia a su particular historia, por cuanto la denominación de plaza de la Virgen de los Ángeles no es oficial, al menos actualmente, al haber querido ser considerada, erróneamente, un tramo de la calle de Valencia. Antiguamente, sin embargo, era reconocida y llamada plaza de los Ángeles y también de los Borràs, aunque, excepto el periodo del régimen franquista en que estuvo dedicada al compositor Moreno Gans, siempre ha sido llamada plaza de la Virgen de los Ángeles.

Su vecindario, el de la propia plaza y el del tramo correspondiente de la calle de Valencia, ha celebrado su particular patrona en recordadas fiestas cada 2 de agosto, o a su alrededor, con elección de mayorales o festeras, misa, procesión y, más modernamente, cena y verbena.

La antigua imagen de la Virgen de los Ángeles de la plaza, como otras imágenes y elementos religiosos del pueblo, fue destrozada y quemada durante los disturbios de la Guerra Civil, librándose de aquel destrozo sólo la imagen del san Francisco de Asís que se encuentra arrodillado a los pies de la virgen y que confirma el origen franciscano de la advocación.

La actual imagen de María, de fuerte carga iconográfica concepcionista como corresponde a la corriente devocional franciscana, es una hermosa talla de madera del año 1940, obra de Inocencio Cuesta López, un prolífico escultor valenciano natural de Ayora, que tenía el taller en la calle de Guillem de Castro de la ciudad de Valencia y al que el vecindario y devotos de Algemesí se la encargaron expresamente.

En Algemesí las más antiguas fiestas de calle o barrio se concentraban, prácticamente todas, en los meses de verano, tiempo de calor y de quietud agrícola propicio para el esparcimiento y la diversión: el mes de junio con la fiesta de San Antonio de Padua en la calle de Campoamor y la de San Juan Bautista en la calle de l'Horta; julio con la de San Bernardo de Alzira en la calle de la Parra y la de los Santos de la Piedra en la calle de València; agosto con la Virgen de los Ángeles en su plaza, la fiesta de Santo Domingo en el Poble Nou y la de San Roque en la calle de la Muntanya; fiestas de calle que concluían en el mes de septiembre, pasadas las principales de la Virgen de la Salud, con las de San Benito y San Miguel a los correspondientes calle y plaza y, sobre todo, con las de la Virgen del Rosario en la placeta del Convent y en la calle Nueva ya en octubre.

Tempus fugit. Algunas fiestas de calle han sobrevivido con mayor o menor fortuna hasta nuestros días. Otras han desaparecido y por ahora sólo forman parte del recuerdo y la memoria. De algunas otras más, sin embargo, han aparecido de nueva planta y parece que han venido para quedarse durante un buen tiempo. Y todo esto es así, tal como lo marca la vida de un pueblo, de un pueblo vivo.

Vicent Josep Vidal
Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí










30 de juliol del 2021

30 DE JULIOL, FESTIVITAT DELS SANTS DE LA PEDRA

Al Regne de València, els sants Abdó i Senén, des de l'Edat Mitjana, estan considerats patrons dels llauradors i benefactors contra les tempestes, d'ací la seua denominació de Sants de la Pedra.

A Algemesí tenen la seua pròpia ermita al carrer de València, d'on esdevingué també la festa del carrer, tot i que l'antiga ermita ja existent estava dedicada -encara el 1873, segons Benet Ballester- a la Mare de Déu del Roser, devoció segurament propiciada pel convent de dominics de sant Vicent Ferrer, la qual va mudar la seua dedicació arran d'una deixa testamentària que per a la seua festa incloïa, entre d'altres, la reconeguda bassa d'arròs a les terres marjalenques de la partida de Pulpis. 


Els Sants de la Pedra des d'antic, però, venien sent festejats al carrer de l'Horta o dels Sants de la Pedra, actual carrer de sant Joan Baptista i, a l'església de Sant Jaume comptaven amb benifet eclesiàstic propi des del 1609.

L'actual casalici dedicat als Sants de la Pedra, al carrer de València, antic Camí Reial, és principalment el resultat de la reforma duta a terme  l'any 1881 arran de l'enderrocament del Portal de València i l'aprofitament dels seus materials d'obra. A partir de la seua novella dedicació, el veïnat del carrer de València, el comprés entre la placeta de la Mare de Déu dels Àngels i el Raval del carrer de València, comença de dedicar-li festa als referits santets, tan propis del món rural valencià.

La festa del carrer de València, tal dia com el 30 de juliol i vinculada,  lògicament, als Sants de la Pedra, comptava amb missa i processó.  I, tal com descriu Josep Antoni Domingo a FESTA A LA RIBERA: LES FESTES D'ALGEMESÍ: "De vegades, precedint a la Creu, dansaven els Nans compassats pel tabalet i la cridanera dolçaina a mena de reclam; darrere, en dues files, primer els xiquets i després els homes i fadrins del carrer amb els ciris -el costum prohibia les dones d'anar a la processó-, flanquejaven les andes del Sant patró portades pels joves granats del veïnat [...] Des de la voravia, asseguts en les cadires pulcrament col·locades davant la frontera de la casa com reservat de protocol, convidats, familiars i amics veien passar la processó [...] amb anada i tornada" 

Tempus fugit. Res no en queda, llevat de l'ermita i els santets que a dures penes caben al nínxol del retaule i el record i la memòria d'allò que com a poble fórem i, potser, mai tornarem a ser.


Vicent Josep Vidal

Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí


FOTOGRAFIA: Retaule ceràmic del segle XVIII a l'ermita dels Sants de la Pedra, al carrer de València, núm. 61 d'Algemesí. Sembla ser que procedent de l'actual carrer de Sant Joan Baptista. Autor: M. Quiles


21 de juliol del 2021

140 ANYS DE GEGANTS

140 ANYS DE GEGANTS A LA FESTA DE LA MARE DE DÉU DE LA SALUT

La presència de Gegants i Cabuts a la Festa de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí estava condicionada, principalment, tant per la voluntat organitzativa com per la disponibilitat econòmica dels Festers encarregats, segons passava regularment amb d'altres ingredients que acostumaven de participar, i que ara per ara ens podria resultar inversemblant, tals com el vestuari de tots els elements característics de la Festa; els músics, les danses o balls; la major o menor nòmina de personatges bíblics o, fins i tot, la quantitat o qualitat dels castells de focs d'artifici, per posar alguns exemples.
Fotografia de Paco Tortosa
Els Gegants, però, tenen documentada la seua participació a la Festa de la Mare de Déu de la Salut de l'any 1881 segons nota de lloguer tancada pel dipositari Josep Ferragut Picó, conforme es publica al molt recomanable llibre: FESTES, DANSES I PROCESSONS ALS ARXIUS DE LA CASA INSA: LA RIBERA DEL XÚQUER, un gran treball investigatiu i recopilatori d'Oreto Trescolí i de l'algemesinenc Enric Olivares, qui actualment és també Mestre del Ball de les Llauradores o Bolero processional. Com s'ha dit, la presència de parella o parelles de Gegants -juntament amb el inseparable acompanyament de Nanos o Cabuts- a la Festa de la Mare de Déu, des de 1881 esdevingué intermitent i irregular en nombre de parelles i, almenys pel que respecta a l'encotillat període que s'enceta amb la finalització de la Guerra, la seua participació es limita a les processons dels anys 1957, 1961, 1964, 1966 i 1968.



Seria l'any 2007, tot just després de 38 anys d'absència, quan Berca Grup de Danses d’Algemesí, a instàncies de la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament d'Algemesí amb el vistiplau dels Festers -en aquell any el Barri Capella-, va incorporar la seua parella de Gegants a la Processoneta del Matí del 8 de setembre, després que el 5 de setembre anterior foren presentats al poble amb motiu de la Dansà a la Mare de Déu de la Salut com a Reis de les Danses, on encara participen. Així, doncs, enguany commemorem els 15 anys ininterromputs de participació de Gegants a la Festa de la Mare de Déu de la Salut, tot i que més important encara serà que es commemoren els 140 anys de la seua presència a la nostra estimada festa patronal, esdevinguda Patrimoni Immaterial de tota la Humanitat.
Vicent Josep Vidal Esteve
Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí

Fotografia de Manolo Guallart


140 AÑOS DE GIGANTES EN LA FESTA DE LA MARE DE DÉU DE LA SALUT
La presencia de Gigantes y Cabezudos en la Festa de la Mare de Déu de la Salut de Algemesí estaba condicionada, principalmente, tanto por la voluntad organizativa como por la disponibilidad económica de los Festers encargados, según pasaba regularmente con otros ingredientes que acostumbraban a participar, y que hoy por hoy nos podría resultar inverosímil, tales como el vestuario de todos los elementos característicos de la Fiesta; los músicos, las danzas o bailes; la mayor o menor nómina de personajes bíblicos o, incluso, la cantidad o calidad de los castillos de fuegos artificiales, por poner algunos ejemplos.
Los Gigantes, sin embargo, tienen documentada su participación en la Festa de la Mare de Déu de 1881 según nota de alquiler cerrada por el depositario Josep Ferragut Picó, conforme se publica en el muy recomendable libro: Fᴇsᴛᴇs, ᴅᴀɴsᴇs ɪ ᴘʀᴏᴄᴇssᴏɴs ᴀʟs ᴀʀxɪᴜs ᴅᴇ ʟᴀ Cᴀsᴀ Iɴsᴀ: ʟᴀ Rɪʙᴇʀᴀ ᴅᴇʟ Xᴜᴏ̨ᴜᴇʀ; un gran trabajo investigativo y recopilatorio de Oreto Trescolí y del algemesinense Enrique Olivares, quien actualmente es también Mestre del Ball de les Llauradores o Bolero procesional.
Como se ha dicho, la presencia de pareja o parejas de Gigantes -junto con el inseparable acompañamiento de Cabezudos- en la Festa de la Mare de Déu, desde 1881 fue intermitente e irregular en número de parejas y, al menos en lo que respecta al encorsetado período que se inicia con la finalización de la Guerra Civil, su participación se limita a las procesiones de los años 1957, 1961, 1964, 1966 y 1968.
Sería en 2007, justo después de 38 años de ausencia, cuando Berca Grup de Danses d'Algemesí, a instancias de la Concejalía de Cultura del Ayuntamiento de Algemesí con el visto bueno de los Festers -en ese año el Barrio Capella-, incorporó su pareja de Gigantes en la llamada Processoneta del Matí, en la mañana del 8 de septiembre, después de que el 5 de septiembre anterior fueran presentados al pueblo con motivo de la Dansà a la Mare de Déu de la Salut como Reis de les Danses / Reyes de las Danzas, donde todavía participan.
Así pues, este año conmemoramos los 15 años ininterrumpidos de participación de Gigantes en la Festa de la Mare de Déu de la Salut, aunque más importante aún será que se conmemoren los 140 años de su presencia en nuestra querida fiesta patronal, declarada Patrimonio Inmaterial de toda la Humanidad.
Vicent Josep Vidal Esteve
Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí

4 d’abril del 2020

DEL FOLKLORE ENTRETINGUT I CURIÓS




 
DEL FOLKLORE ENTRETINGUT I CURIÓS:
EL TERCER ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA


EL “GIORNALE LUCE”

LUCE (L'Unione Cinematografica Educativa) era el nom del noticiari italià sorgit l’any 1924, destinat a la difusió cinematogràfica amb finalitats didàctiques i informatives que, posteriorment, esdevindria una poderosa ferramenta del règim feixista de Mussolini, a l’estil de l’espanyol NO-DO (Noticiarios y Documentales) que dècades després (1943) apareixeria amb el règim franquista i que, ambdós d’igual manera, a les sales de cinema precedien a la projecció de la pel·lícula. 
 



Este curtmetratge de LUCE, amb el suggestiu títol de “Canti, danze e caratteristici cortei madrileni” (Cants, balls i desfilades madrilenyes característiques) es conserva a l’arxiu històric de “l’Istituto Luce Cincecittà” amb el codi B046607 de data 05/1934, tot i que segurament correspon a la filmació espanyola de l'abril d'aquell any que amb propòsit de propagació internacional es va realitzar.

El curtmetratge recull dos actes distints dels molts que es programaren a Madrid amb motiu de la celebració del TERCER ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA per als dies 14, 15 i 16 d’abril del 1934: la “Cabalgata de las Regiones” i la “Fiesta Regional”



14 D’ABRIL DE 1934: “LA CABALGATA DE LAS REGIONES”

La vesprada del dissabte 14 d’abril d’aquell any, a les 17.00 hores, s’iniciava la cavalcada que veiem a la pel·lícula, una desfilada que va arrancar al “Palacio Nacional amb el següent recorregut: “calle Mayor, Puerta del Sol, calle de Alcalá, calle de Sevilla, plaza  de  Colón, Gran  Vía  a  plaza  de  España

Resseguim ordenadament les imatges del curtmetratge amb extractes dels articles narratius publicats als diaris LA LUZ de 14 d’abril de 1934 i LA LIBERTAD de 15 d’abril:  A pesar de estar anunciado para las cuatro de la tarde, hasta las cinco no pudo dar comienzo el desfile... Seguía la BANDA DEL REGIMIENTO DE INFANTERÍA NÚM. 6… Canarias, abriendo marcha UN CAMELLO, MONTADO POR UNA BELLA SEÑORITA CON EL TRAJE TÍPICO, portadora del estandarte de la región…  A continuación iba la CARROZA QUE FIGURABA UN PAISAJE CANARIO con frutas de aquel  país…   la carroza de ANDALUCÍA, CON VARIOS CARROS ADORNADOS al estilo de la típica romería del Rocío…  Murcia, figurando UNA BARRACA…

Els valencians, tot i no aparèixer a la filmació de la cavalcada, segons el referit diari LA LIBERTAD i testimonis gràfics, participaren amb una carrossa que: “...iba tirada por parejas de bueyes, y representaba una hermosa barca navegando por el Mediterráneo




15 D’ABRIL DE 1934: “LAS DANZAS REGIONALES”

És la segona part de la filmació, totalment acaparada pels valencians amb el ball de l’U i el Dos i, tot i la continuïtat visual a la pel·lícula, tingué lloc l’endemà de la cavalcada a la “Plaza de la Armería” del Palau Reial, aleshores Palau Nacional, juntament amb representants folklòrics d’altres “regions” espanyoles el matí del diumenge 15 d’abril. 


Les pàgines del diari HERALDO DE MADRID així ho anunciaven el dia d’abans:

A las nueve y media de la mañana: danzas regionales en la plaza de la Armería (Esta fiesta será oída por altavoces, para que la gente pueda ocupar todo el ámbito y percibir a distancia el ruido de castañuelas, tacones, etc., y además será radiada a toda España). El Fox Movietone hará una película, para circular por toda España y otra más extensa, aparte de la cual quedará archivado un ejemplar en el ministerio de Instrucción Pública. Las regiones que están representadas en el festival son las siguientes: Santander y Asturias…; el de Soria, …; el de Zamora, ...; Galicia, …; Vascongadas, a cargo de los danzadores de Rentería; Mallorca, que envía seis parejas de bailes, con tamboril y dulzaina; Canarias envía un espléndido grupo regional; Aragón y Andalucía, con elementos que están en Madrid y, finalmente, VALENCIA, CON MÁS DE SESENTA Y CINCO PERSONAS CON TRAJES Y TODA CLASE DE ELEMENTOS, PREPARADO POR EL SR. THOUS, DIRECTOR DEL MUSEO FOLKLÓRICO DE VALENCIA…”

Evidentment, aquell qui va organitzar i preparar el grup de València era Maximilià Thous, periodista, escriptor i cineasta, capficat per la recuperació de danses i balls valencians, qui durant la Segona República fou director del Museu d’Etnografia i Folklore de València que havia estat creat, precisament, tres anys abans, el 1931.

Per d’altra banda, ja aquell 14 d’abril s’anunciava al article que es filmaria una pel·lícula i ja es causava expectació amb l’agrupació valenciana que havia de participar.


Dos dies després de l’esdeveniment, el 17 d’abril de 1934, un article publicat al diari LA LIBERTAD el narrava amb detall, atorgant de nou profús protagonisme als valencians:

También el domingo el tiempo espléndido cooperó a la mayor brillantez de las fiestas conmemorativas del tercer aniversario de la República. El número de las danzas y cantos regionales en la PLAZA DE LA ARMERÍA CONGREGÓ […] A CERCA DE 10.000 PERSONAS. Al fondo de la plaza, lindando con los barandales que dan al Campo del Moro, habíase levantado un ARTÍSTICO TABLADO, ADORNADO CON MULTITUD DE BANDERINES Y PLANTAS […] Cerró el acto el grupo de Valencia, dirigido por D. Andrés Sebastián y doña Dolores Valero, viuda de Vicent. Componíanlo CUARENTA BAILARINES –VEINTE LABRADORES Y VEINTE BELLÍSIMAS LABRADORAS-, QUINCE MÚSICOS DE CUERDA Y VIENTO, DOS DULZAINEROS, DOS TAMBORILEROS Y DOS CANTADORES.  Ovacionados desde el principio al final por su brillantísima presentación y la feliz interpretación de su arte, bailaron “El u y el dos”, “Cuákera bella” (sic), “Danza de cuadros” y “El Chiquets” (sic), graciosamente interpretada esta última danza por cuatro pequeñuelos. En los intermedios, los cantadores entonaron los populares “albaes”, acompañados por dulzaina y tamboril. Por último bailó todo el cuadro la típica “Danza de las panderetas


D’igual manera apareixia a l’article del periódic HOJA OFICIAL DEL LUNES del referit dilluns, 16 d’abril de 1934, el qual, endemés, afegia que “También formaban parte del grupo dos peinadoras para cuidado de este aspecto artístico de la presentación” així com que d’entre els cantadors “figuraba el célebre cantador Evaristo, Chiquet de Manises




A las formidables ovaciones concedidas a la labor de todos los grupos regionales, sirvió de colofón la clamorosa ovación que tributó el público al jefe del Estado y al del Gobierno cuando, finalizado el acto, se retiraron de la tribuna, en medio de vibrantes vítores a la República. Fue una fiesta inolvidable




I, ara sí, us deixem amb la històrica filmació.

  

 
Vicent J. Vidal
Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí
4 d'abril de 2020


Versión en castellano:



FOLKLORE ENTRETENIDO Y CURIOSO: EL TERCER ANIVERSARIO DE LA PROCLAMACIÓN DE LA REPÚBLICA

EL "GIORNALE LUCE"

LUCE (L'Unione Cinematografica Educativa) era el nombre del noticiario italiano surgido en 1924, destinado a la difusión cinematográfica con fines didácticos e informativas que, posteriormente, se convertiría en una poderosa herramienta del régimen fascista de Mussolini, al estilo del español NO-DO (Noticiarios y Documentales) que décadas después (1943) aparecería con el régimen franquista y que, ambos de igual manera, en las salas de cine precedían a la proyección de la película. Este cortometraje de LUCE, con el sugestivo título de "Cante, Danze e caratteristici Cortei Madrileña" (Cantos, bailes y característicos desfiles madrileños) se conserva en el archivo histórico del "Istituto Luce Cincecittà" con el código B046607 de fecha 05 / 1934, aunque seguramente corresponde a la filmación española de abril de dicho año que se realizó con propósito de propagación internacional.

El cortometraje recoge dos actos distintos de los muchos que se programaron en Madrid con motivo de la celebración del TERCER ANIVERSARIO DE LA PROCLAMACIÓN DE LA REPÚBLICA para los días 14, 15 y 16 de abril de 1934: la Cabalgata de las Regiones y la  Fiesta Regional.

14 DE ABRIL DE 1934: "LA CABALGATA DE LAS REGIONES"

La tarde del sábado 14 de abril de aquel año, a las 17.00 horas, se iniciaba la cabalgata que vemos en la película, un desfile que arrancó en el Palacio Nacional con el siguiente recorrido: calle Mayor, Puerta del Sol, calle de Alcalá, calle de Sevilla, plaza de Colón, Gran Vía a plaza de España.

Seguimos ordenadamente las imágenes del cortometraje con extractos de los artículos narrativos publicados en los diarios LA LUZ de 14 de abril de 1934 y LA LIBERTAD de 15 de abril:

A pesar de estar anunciado para las cuatro de la tarde, hasta las cinco no pudo dar comienzo el desfile ... sigue la BANDA DEL REGIMIENTO DE INFANTERÍA NÚM. 6 ... Canarias, abriendo marcha UN CAMELLO, MONTADO POR UNA BELLA SEÑORITA CON EL TRAJE TÍPICO, portadora del estandarte de la región ... A continuación iba la carroza QUE FIGURABA UN PAISAJE CANARIO con frutas de este país ...  la carroza de ANDALUCÍA, CON VARIOS CARROS adornados al estilo de la típica romería del Rocío ... Murcia, figurando UNA BARRACA"

Los valencianos, aunque no aparecer en la filmación de la cabalgata, según el referido diario LA LIBERTAD y testimonios gráficos del momento, participaron con una carroza que: "... iba tirada por parejas de bueyes, y representaba una hermosa barca navegando por el Mediterráneo"

15 DE ABRIL DE 1934: "LAS DANZAS REGIONALES"

Es la segunda parte de la filmación, totalmente acaparada por los valencianos con el baile de “l’U i el Dos” y, a pesar de su continuidad visual en la película, tuvo lugar al día siguiente a la cabalgata en la Plaza de la Armería del Palacio Real, entonces Palacio Nacional, junto con representantes folclóricos de otras "regiones" españolas la mañana del domingo 15 de abril.

Las páginas del diario HERALDO DE MADRID así lo anunciaban el día de antes:

"A las nueve y media de la mañana: danzas regionales en la plaza de la Armería (Esta fiesta será oído por altavoces, para que la gente puedo ocupar todo los ámbitos y percibimos a distancia el ruido de castañuelas, tacones, etc., y además será radiada a toda España). El Fox Movietone hará una película, para circular por toda España y otra más extensa, aparte de la cual quedará archivado un ejemplar en el ministerio de Instrucción Pública. Las regiones que están representadas en el festival son las Siguientes: Santander y Asturias ...; el de Soria, ...; el de Zamora, ...; Galicia, ...; Vascongadas, a cargo de los danzadores de Rentería; Mallorca, que envía seis parejas de bailes, con tamboril y dulzaina; Canarias envía un espléndido grupo regional; Aragón y Andalucía, con Elementos que están en Madrid y, Finalmente, VALENCIA, CON MÁS DE SESENTA Y CINCO PERSONAS CON TRAJES Y TODA CLASE DE ELEMENTOS, PREPARADA POR EL SR. THOUS, DIRECTOR DEL MUSEO FOLCLÓRICO DE VALENCIA ... "

Evidentemente, el que organizó y preparó el grupo de Valencia era Maximiliano Thous, periodista, escritor y cineasta, preocupado por la recuperación de danzas y bailes valencianos, quien durante la Segunda República fue director del Museo de Etnografía y Folklore de Valencia que había sido creado, precisamente, tres años antes, en 1931.

Por otra parte, ya aquel 14 de abril se anunciaba el artículo que se filmaría una película y ya se causaba expectación con la agrupación valenciana que debía participar.

Dos días después del evento, el 17 de abril de 1934, un artículo publicado en el diario LA LIBERTAD el narraba con detalle, otorgando de nuevo profuso protagonismo a los valencianos:

También el domingo el tiempo espléndido cooperó a la mayor brillantez de las fiestas conmemorativas del tercer aniversario de la República. El número de las danzas y cantos regionales en la PLAZA DE LA ARMERÍA CONGREGÓ […] A CERCA DE 10.000 PERSONAS. Al fondo de la plaza, lindando con los barandales que dan al Campo del Moro, habíase levantado un ARTÍSTICO TABLADO, ADORNADO CON MULTITUD DE BANDERINES Y PLANTAS […] Cerró el acto el grupo de Valencia, dirigido por D. Andrés Sebastián y doña Dolores Valero, viuda de Vicent. Componíanlo CUARENTA BAILARINES –VEINTE LABRADORES Y VEINTE BELLÍSIMAS LABRADORAS-, QUINCE MÚSICOS DE CUERDA Y VIENTO, DOS DULZAINEROS, DOS TAMBORILEROS Y DOS CANTADORES.  Ovacionados desde el principio al final por su brillantísima presentación y la feliz interpretación de su arte, bailaron “El u y el dos”, “Cuákera bella” (sic), “Danza de cuadros” y “El Chiquets” (sic), graciosamente interpretada esta última danza por cuatro pequeñuelos. En los intermedios, los cantadores entonaron los populares “albaes”, acompañados por dulzaina y tamboril. Por último bailó todo el cuadro la típica “Danza de las panderetas

De igual manera aparecía en el artículo del periódico HOJA OFICIAL DEL LUNES del referido lunes, 16 de abril de 1934, el cual, además, añadía que "También formaban Parte del grupo dos peinadoras para cuidado de este aspectos artísticos de la presentación" así como que de entre los cantadores "figuraba el célebre cantador Evaristo, Chiquet de Manises"

"A las formidables ovaciones concedidas a la labor de todos los grupos regionales, sirvió de colofón la clamorosa ovación que tributa el público al jefe del Estado y al del Gobierno Cuando, finalizada el actora, se retiraron de la tribuna, en medio de vibrantes vítores a la República. Fue una fiesta inolvidable"

Y, ahora sí, les dejamos con la histórica filmación!

Vicent J. Vidal
Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí
4 de abril de 2020