SEGUIDILLES D'ALGEMESÍ

 

Fotografia de Vicent Piquer

 

Cada 26 de desembre Berca Grup de Danses realitza la “Ronda de Nadal” amb un cançoner de nadales totalment algemesinenc d’entre les quals “La Pastora Manuela”, una seguidilla que amb cobles en valencià va estar recollida per la recordada Dª Pepita Barberà i que, junt a d’altres més, va obtenir l’any 1963 un premi nacional amb un recull, ara valuosíssim, de cançons tradicionals del Nadal algemesinenc. 

"Visca el plaer, 

nasqué el Xiquet més guapo 

que puga haver"

Fotografia de Vicent Piquer

A aquesta nadala, ara Seguidilles d’Algemesí amb dues parts i el seu corresponent "bien parado", li hem acoblat diferències locals i comarcals per a ser ballada i cantada amb cobles de regust riberenc i del poble, la qual va estar presentada el setembre de 2015 al Teatre Municipal i que ara hem interpretat amb motiu del "Virolai a la Mare de Déu de la Salut-Cant d’Estil i Balls Algemesinencs" dut a terme el passat 3 de setembre de 2019 a la placeta dels Bastonets, amb la intervenció de Xavier de Bétera, Marisé de Montolivet, Fernando el Ratllat de Puçol, Sabina Vidal, Néstor Mont i d'altres més.

“Visca el plaer, 

de xiques més boniques 

no en poden fer!”

LES DANSES D'ALGEMESÍ, LES DANSES DE SANT JAUME?

La Dansà a la Mare de Déu de la Salut s’inicià de manera oficial a Algemesí de la mà del grup de danses Pardines l’any 1983, l’organització i realització de la qual foren mampreses pel grup de danses Berca a partir del setembre de 1988 fins l’actualitat. 

Fins l’any 2006 en que per primera vegada en aquest acte començaren a ballar-se de manera popular les Danses d’Algemesí arran de la seua recuperació, s’havien estat dansant i fent sonar danses foranies, conformant una amalgama d’estils inexplicables amb una complicada i irrespectuosa conjunció de passeig pla i mudances de ball de comptes amb melodies de diferents i allunyades comarques, majoritàriament difícils d’acomodar rítmicament a les mudances del ball de comptes per motiu del seus distints orígens i procedències. 

Era, però, una riproposta de Dansà del gust d’aquella època, tal com començava d’acostumar de fer-se entre els grups de danses existents aleshores, tot això producte d’un moment d’intensa renovació politico-cultural i de desitjada autodeterminació valenciana però, sobretot, a conseqüència dels esforços d’implantació d’un novell model d’utòpica Dansà nacional, amb intencions de prototípica, que des de l’any 1975 i de la mà del pioner grup de danses Alimara de València i de la seua valuosa labor en el camp de les tradicions començà a ensenyar-se i estendre’s entre els grups de danses de poblacions de les comarques centrals principalment, com l’Horta i les Riberes i basada fonamentalment en part del que abans havia estat la dansà del carrer Sant Josep de Xàtiva. 

Són, per tant, trenta-set els anys que d’una o d’altra manera es ve realitzant la Dansà a la Mare de Déu de la Salut i, principalment per al que ens interessa, catorze els anys que ve dansant-se el sortosament recuperat ball de carrer tradicional del nostre poble: les Danses. 

Catorze anys que donàrem per finalitzada aquella etapa primigènia per passar a dansar el que veritablement era tradicional a Algemesí, a l’estil, per afegitó, de la nostra comarca, la Ribera del Xúquer. Vora quinze anys en que, endemés, decidirem deixar a banda la preponderància en l’acte dels grups de danses per transferir el protagonisme a veïnes i veïns d’Algemesí, d’ací el seu caràcter popular.

Si bé és cert que la ballada popular de les Danses d’Algemesí ens pot semblar de novella implantació a la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, no és menys cert que, tractant-se possiblement de la manifestació popular tradicional més antiga de quantes han arribat als nostre dies, les Danses d’Algemesí eren ballades amb motiu de la celebració festiva d’alguns dels diversos patrons o copatrons que al llarg de la nostra particular història s’han commemorat, però també a les d’altres sants o festes de carrer, com és sabut. 

Així ho indica clarament Joan Segura de Lago (1911-1972) qui, l’any 1962, en parlar sobre l’Algemesí dels segles XVI i XVII publicava que “Les manifestacions musicals d’Algemesí, a part de les cançons populars, es reduïen al temps de Cabanilles a les Danses i a la música que es tocava i cantava en el temple parroquial els dies de festivitat assenyalada” per concretar més endavant que “El dia de Sant Jaume es feien Danses a la plaça, lluminàries i es portava també la música per a la solemnitat de la missa”.  

Interessant ressaltar que abans de la segregació d’Alzira, el 1574, les festes que celebrava Algemesí “amb tota solemnitat” eren Corpus Christi, sant Jaume i la Mare de Déu d’Agost, a les quals per la novella Universitat d’Algemesí s’afegiria la festa de sant Sebastià.

Josep A. Domingo Borràs, l’any 1983 complementa la referida festa de sant Jaume indicant que “des del 1624, la vespra del sant es manava agranar la plaça, s’hi posaven banderetes al campanar, hi havia solemne cant de vespres i, per la nit, s’encenia un castell de focs”; una festivitat, la de sant Jaume, que tenia plena consideració de Festa Major, l’antiguitat de la qual vindria originada, sinó abans, amb motiu de la segregació cap a 1481 de la parròquia d’Algemesí respecte de la d’Alzira.

Amb això, per tant, pot estar d’assegurar-se que ja a l’antic i primer patró d’Algemesí, sant Jaume, pels començaments del segle XVII es ballaven les Danses a la plaça Major, com ara es fa a la Mare de Déu de la Salut, patrona; i que aquelles danses no podrien ser altres que les que encara avui en dia algemesinenques i algemesinencs ballem cada 5 de setembre i, possiblement, sinó en quant al seu aspecte musical sí que al menys en quant a la dansa plana i diferències o mudances per tal com evidencien pura senzillesa i arcaisme. 

Gravat de Danses a Castelló, publicació francesa de 1862

Grabado de Danzas en Castellón, publicación francesa de 1862

Danses a la plaça Major d’Algemesí, 5 de setembre de 2016

Danzas en la plaza Mayor de Algemesí, 5 de septiembre de 2016

Castellano:

La Dansà a la Mare de Déu de la Salut comenzó de manera oficial en Algemesí de la mano del grupo de danzas Pardines en 1983, la organización y realización de la cual fueron emprendidas por el grupo de danzas Berca a partir de septiembre de 1988 hasta la actualidad.

Hasta el año 2006 en que por primera vez en este acto empezaron a bailarse de manera popular les Danses de Algemesí a raíz de su recuperación, se habían estado bailando y tocando danzas foráneas, conformando una amalgama de estilos inexplicables con una complicada e irrespetuosa conjunción de passeig pla y mudanzas de baile de cuentas con melodías de diferentes y alejadas comarcas, mayoritariamente difíciles de acomodar rítmicamente a las mudanzas del baile de cuentas por motivo de sus distintos orígenes y procedencias.

Era, sin embargo, una riproposta de Dansà del gusto de aquella época, tal como empezaba a acostumbrarse hacer entonces entre los grupos de danzas existentes, todo ello producto de un momento de intensa renovación político-cultural y de deseada autodeterminación valenciana pero, sobre todo, a consecuencia de los esfuerzos de implantación de un nuevo modelo de utópica Dansà nacional, con intenciones de prototípica, que desde el año 1975 y de la mano del pionero grupo de danzas Alimara de Valencia y de su valiosa labor en el campo de las tradiciones empezó a enseñarse y extenderse entre los grupos de danzas de poblaciones de las comarcas centrales principalmente, como l'Horta y les Riberes, y basada fundamentalmente en parte de lo que antes había sido la dansà de la calle Sant Josep de Xàtiva.

Son, por tanto, treinta y siete los años que de una u otra manera se viene realizando la Dansà a la Mare de Déu de la Salut y, principalmente para lo que nos interesa, catorce los años en los que se viene bailando el afortunadamente recuperado baile de calle tradicional de nuestro pueblo: las Danzas , les Danses.

Catorce años que dimos por finalizada esa etapa primigenia para pasar a bailar lo que verdaderamente era tradicional en Algemesí, al estilo, por añadidura, de nuestra comarca, la Ribera del Júcar, la Ribera del Xúquer. Casi quince años en los que, además, decidimos dejar de lado la preponderancia en el acto de los grupos de danzas para transferir el protagonismo a vecinas y vecinos de Algemesí, de ahí su carácter popular.

Si bien es cierto que el baile popular de les Danses de Algemesí nos puede parecer de reciente implantación en la Festa de la Mare de Déu de la Salut de Algemesí, no es menos cierto que, tratándose posiblemente de la manifestación popular tradicional más antigua de cuantas han llegado a nuestro días, les Danses de Algemesí eran bailadas con motivo de la celebración festiva de alguno de los varios patrones o copatrones que a lo largo de nuestra particular historia se han conmemorado, pero también a las de otros santos o fiestas de calle, como es sabido.

Así lo indica claramente Joan Segura de Lago (1911-1972) quien, en 1962, al hablar sobre Algemesí de los siglos XVI y XVII publicaba que "Las manifestaciones musicales de Algemesí, aparte de las canciones populares, se reducían al tiempo de Cabanilles a les Danses y a la música que se tocaba y cantaba en el templo parroquial los días de festividad señalada" para concretar más adelante que "el día de Santiago se hacían Danzas en la plaza, luminarias y se llevaba también la música para la solemnidad de la misa ".

Interesante resaltar que antes de la segregación de Alzira, en 1574, las fiestas que celebraba Algemesí "con toda solemnidad" eran Corpus Christi, Santiago y la Virgen de Agosto, a las que por la nueva Universidad de Algemesí se añadiría la fiesta de san Sebastián.

Josep A. Domingo Borràs, en 1983 complementa la referida fiesta de Santiago, sant Jaume en valenciano, indicando que "desde el 1624, la víspera del santo se mandaba barrer la plaza, se ponían banderitas en el campanario, había solemne canto de vísperas y, por la noche, se encendía un castillo de fuegos"; una festividad, la de Santiago, que tenía plena consideración de Fiesta Mayor, la antigüedad de la cual vendría originada, sino antes, con motivo de la segregación hacia 1481 de la parroquia de Algemesí respecto de la de Alzira.

Con ello, por tanto, puede asegurarse que ya para el antiguo y primer patrón de Algemesí, Santiago, sant Jaume, a principios del siglo XVII se bailaban les Danses en la plaza Mayor, tal como se hace acctualmente a la Mare de Déu de la Salut, la Virgen de la Salud, patrona; y que aquellas danzas no podrían ser otras que las que aún hoy en día los algemesinenses bailamos cada 5 de septiembre y, posiblemente, sino en cuanto a su aspecto musical, sí al menos en cuanto a la dansa plana y diferencias o mudanzas, por cuanto evidencian pura sencillez y arcaísmo.

Berca Grup de Danses d'Algemesí

Agost de 2019

SANT ROC D'ALGEMESÍ

16 D’AGOST, FESTIVITAT DE SANT ROC, ANTIGA FESTA DEL CARRER DE LA MUNTANYA

“Año 1848. El 16 de agosto de este año, día de San Roque, a las cinco de la tarde, en que los vecinos de la calle de la Montaña se entregaban al recogijo celebrando las fiestas de este santo, patrono de la misma, después de una esplendente mañana, cayó sobre esta población un terrible pedrisco, seguido de una lluvia torrencial, durante la cual cayó un rayo en la torre de la Iglesia y rompió la campana mayor“ HISTORIA DE LA VILLA DE ALGEMESÍ, Benito Ballester Broceta (1873)

La festa de carrer, com la segona de les ermites construïdes i la imatge del titular desaparegueren amb els desastres del 1936-39. Segons descriu el mateix Ballester era “muy pequeña, pues solo caben algunas personas, y està situada al extremo de la calle de la Montaña, cuyo patrono es el santo que en ella se venera, colindante con el puente de su nombre”

Plànol de l’entorn del final del carrer de la Muntanya i actual plaça de l’Estació, de 15 de març de 1887

Detall, on ressaltar la ubicació de la desapareguda ermita de sant Roc al remat del carrer de la Muntanya

 

L’emita de sant Roc originària fou enderrocada cap el 1895, en plena efervescència local d’eixample i modernització urbana amb la ingènua pretensió de dignificar l’accés a la vila des de l’estació del ferrocarril, ja que l’ermiteta taponava el carrer en ocupar ben bé la meitat de la seua amplària i deixar lliure només un pas estret, segurament reminiscència de l’existència d’un antic portal o portalet dels molts que tancaven Algemesí. 

Projecte de reconstrucció de l’ermita de Sant Roc, de 2 de juliol de 1894.

 

Aquesta segona ermita fou construïda al lloc on s’ubica l’actual, sobre la sèquia que passava –i possiblement encara, subterrània- perpendicular al carrer de la Muntanya, d’ací l’existència d’un pontet, fins que fou assolada el 1936, quedant només per testimoni la insípida i desconeguda “capelleta” que actualment encara presideix la planta baixa de l’edifici que fa xamfrà a la cantonada del carrer de la Muntanya amb la Ronda d’Alzira. 

 

Fotografia dels anys 60, publicada a “Ermitas y paisajes de Valencia” de Lluís Lluch Garín

Aspecte actual de l’ermita o capella de sant Roc, amb prou feines identificable pel taulell que ocupa un lloc distingit a la portalada

D’altre testimoni que encara perviu entre nosaltres és la denominació del Raval de Sant Roc, anomenat així precisament per iniciar-se en aquest punt –abans de l’arribada del ferrocarril- un dels ravals d’Algemesí –part extrema de la població o part de la població que està o havia estat extramurs-, edificacions que s’iniciaren de construir resseguint l’antic camí d’Alginet o camí de la muntanya.

PREPARANT LA FESTA A LA MARE DE DÉU DE LA SALUT

A menys de quinze dies per a l'inici de la FESTA A LA MARE DE DÉU DE LA SALUT D'ALGEMESÍ (Patrimoni Immaterial de la Humanitat-UNESCO) que tindrà el tret d'eixida el pròxim 29 d'agost, anem calfant motors per la part que ens pertoca. 

La nostra primera activitat, l'1 de setembre, serà a la plaça Major en l'apartat ASSAJOS PEL POBLE del programa oficial de festes, amb l'assaig obert i públic de les dues dansetes dels Gegants i les dues dels Cabuts, tot això amb la col·laboració de l'EMTiDA-Escola Musical de Tabalet i Dolçaina d'Algemesí.

 

Continuarem amb les sessions de repàs o assajos de les Danses d'Algemesí, preparatòries de la Dansà a la Mare de Déu de la Salut del 5 de setembre, que començaran el 2 de setembre, a les 19.30 h al pati del Patronat Parroquial i que van dirigides als vora 400 inscrits que anualment participen.

D'entre els actes preparatoris, el tercer serà l'Assaig General de les Danses d'Algemesí, amb col·laboració de l'Escola Musical de Tabalet i Dolçaina, que dintre també l'apartat ASSAJOS PEL POBLE enguany tindrà lloc al barri del Pla d'Algemesí el dia 4 de setembre, a les 20.30 h, des de l'encreuament del carrer de les Escoles Pies amb l'avinguda de la Generalitat, pel carrer de la Vall d'Albaida fins la plaça del Pla.

Benvingudes festes!

Benvingut siga l'estiu!

Acabem d’entrar a l’estiu. A Berca d’Algemesí encetem l’estiu amb Danses, amb les Danses de sant Joan i, pràcticament, el tanquem amb les Danses de setembre a la Mare de Déu de la Salut. Temps d’estiu, temps de Danses.

ALGEMESÍ, MUNIC, SANT ONOFRE I ELS PEREGRINS

ALGEMESÍ, MUNIC, SANT ONOFRE I ELS PEREGRINS

Què poden tindre en comú dues ciutats tant distintes i allunyades com Algemesí i Munic? 

Què poden guardar mútuament la ciutat riberenca de les muixerangues i dels boleros, de l’arròs al forn i les fogassetes... i la capital bàvara del Münchener Kindl, de l’Oktoberfest i la Paulaner? 

Curiosament, tot i les òbvies grans diferències entre ambdues ciutats, Algemesí i Munic/München des de fa segles comparteixen la devoció patronal a un mateix sant eremita: sant Onofre, el sant Onofre Anacoreta d’Algemesí, el heilige Onuphrius des Großen de Munic.

 

 Edifici de la plaça de Maria, núm. 17 de Munic

Si, tal com dèiem en anterior entrada, malgrat ser sant Onofre patró oficial d’Algemesí des del 1643, ha vingut tàcitament compartint tal patronatge sobre la nostra ciutat amb sant Jaume, sant Sebastià o el Santíssim Crist de l’Agonia segons èpoques; de igual manera a Munic sant Onofre ha vist compartit el seu patronatge sobre la ciutat alemanya amb sant Benó de Meissen, qui fins i tot l’ha desplaçat en el càrrec, sobre ser assegurat pels propis muniquesos que sant Onofre te els drets més antics sobre la capital de l’estat bavarès.

Es diu que la devoció muniquesa a sant Onofre arrenca de mans del duc Enric el Lleó (1129-1195), fundador de la ciutat de Munic, qui el va convertir en el seu sant patró personal quan de retorn d’una croada per Terra Santa es va portar amb ell unes importants relíquies del sant, les quals es perden amb l’enderrocament l’any 1816 de la Lorenzkirche, on estaven dipositades. 

Gravat del 1700 de la Marienplatz de Munic, amb l'antic Ajuntament

al fons i, a la dreta, casa amb la pintura mural de sant Onofre.

A la cèntrica i encisadora plaça de Maria de Munic, la Marienplatz, davant l’antic Ajuntament, a la seua esquerra i concretament a les parets de la casa número 17, trobem un gegantí sant Onofre amb la seua corresponent cartel·la a dalt indicant Sanct Onuphrius, al mateix lloc on des del 1416 ha existit una enorme pintura del sant en compliment a una promesa d’un pietós ciutadà muniquès medieval. L’actual, mosaic per compte de pintura, data del 1950, realitzat amb la reconstrucció de l’edifici que havia estat ensorrat durant la Segona Guerra Mundial.

 Onuphrius des Großen

És costum dels muniquesos, d’aquells d’arrel i soca, que en entrar a la Marienplatz han de prestar atenció i mirar sant Onofre, amb la qual cosa s’asseguren que tindran un dia particularment bo i venturós. 

D’altra banda, els habitants de Munic amb el pas del temps i, segurament, per motiu de la immensa grandària de la imatge de la paret arribaren a confondre sant Onofre amb sant Cristòfol, d’ací que el malparat sant anacoreta siga també conegut entre el muniquesos com Onuphrius des Großen, Onofre el gran, encara hui en dia.

A tot el sud de l’actual Alemanya i, sobretot, a la Baviera, sant Onofre va estar un sant enormement popular a l’edat mitjana i renaixement. 

A la Frauenkirchen, la catedral de Nostra Senyora de Munic, a pesar dels avatars del temps es conserva miraculosament el retaule de sant Andreu a la Sebastianskapelle, de bell nou muntat amb les pintures i talles originàries de principis del segle XVI, on trobem sant Onofre -revestit amb capa- a la dreta de l’escultura central de sant Andreu, qui està acompanyat a l’altra banda pel sant Rasso von Andechs amb l’estendard bavarès.

Talla de sant Onofre al retaule de sant Andreu de la catedral de Munic,

revestit amb capa.

La iconografia pròpia centreeuropea del sant Onofre eremita l’ha representat de sempre com un home prim però robust, d’aspecte salvatge i replet de pèl com si fos un ós, i cobert, com ací a casa nostra, amb unes simples fulles de parra, portant corona al cap en record del seu noble origen i a les mans creu patriarcal, de la que penja una campaneta, i vara o gaiata. 

 

ESQ. Sant Onofre. Xilografia alemanya del segle XV 

DTA. Sant Onofre. Taula de l'escola bavara. 1460

Ambdues obres al National Gallery of Art - USA

A Munic, Sant Onofre, el seu heiligen Onuphrius des Großen, tenia la consideració de patró responsable i advocat de teixidors, però també d’homosexuals, prostitutes i de tota classe de víctimes d’una agressió sexual (malauradament, tema de gran actualitat)

A més, i detall important, els muniquesos consideraven també sant Onofre patró protector dels peregrins. 

Serà aquesta última consideració muniquesa del nostre sant anacoreta un punt més en comú entre Algemesí i Munic? 

 

Fotografia aèria d'Algemesí de 1946, on apreciar com d'allunyada de la població

es trobava encara l'ermitori de sant Onofre

Si els peregrins bavaresos s’encomanaven al sant, no pot ser que siga simple casualitat que l’ermitori de sant Onofre d’Algemesí es trobe al Camí Reial o Foral, antic Camí de sant Jaume de Galícia, actual Camí de Llevant de Santiago. 

No deuria ser casual que l’ermita es trobe edificada, almenys des del segle XVI, tot just on s’estava a punt d’entrar a la població d'Algemesí de Valencia venint, on els peregrins arribats –abans i ara- des del Cap i Casal acomplien la seua primera jornada de peregrinació i feien obligada parada i nit al poble, una vila reial on a més, comptaven amb l’Hospital de la Confraria i tenien –i tenim- per copatró i cap d’altar al gloriós sant Jaume.

“Rey mendigo peregrino

a Egipto peregrinais,

y en un monasterio halláis

el refugio y el destino:

y por instinto divino

os eligen por Abad;

sednos, Onofre, Patrón

en cualquier adversidad”

Fragment dels antics Gozos del Portentoso Monarca Anacoreta San Onofre,

Patrón de la Villa de Alchemesí, venerado en su hermita

A Algemesí la tradició més recent ha arrossegat fins hui en dia ser sant Onofre advocat dels joves entreficats en quefers complicats, com ara els estudis i exàmens i per als temps del desaparegut servei militar, la mili, raó per la qual durant dècades les seues andes van estar dutes per soldats reclutes. Potser siga l’hora de reivindicar la seua vinculació amb els peregrins, amb els peregrins jacobeus.

Vicent J. Vidal Esteve

Director de Berca Grup de Danses d’Algemesí

Juny 2019

Texto en castellano

ALGEMESÍ, MUNICH, SAN ONOFRE Y LOS PEREGRINOS

¿Qué pueden tener en común dos ciudades tan distintas y alejadas como Algemesí y Múnich?

¿Qué pueden ostentar mutuamente la ribereña ciudad de les muixerangues y los boleros, del arroz al horno y les fogassetes ... y la capital bávara del Münchener Kindle, de la Oktoberfest y la Paulaner?

Curiosamente, a pesar de las obvias y grandes diferencias entre ambas ciudades, Algemesí y Múnich desde hace siglos comparten la devoción patronal a un mismo santo eremita: San Onofre, el San Onofre Anacoreta de Algemesí, el heilige Onuphrius des Großen de Múnich.

Si tal y como decíamos en anterior entrada, a pesar de ser san Onofre patrón oficial de Algemesí desde el 1643, ha venido tácitamente compartiendo tal patronazgo sobre nuestra ciudad con Santiago (sant Jaume), San Sebastián o el Santísimo Cristo de la Agonía según épocas; de igual manera en Múnich San Onofre ha visto compartido su patronazgo sobre la ciudad alemana con san Benón de Meissen, quien incluso lo ha desplazado en el cargo, pese a asegurarse por los propios muniqueses que san Onofre cuenta con los derechos más antiguos sobre la capital del estado bávaro.

Se dice que la devoción muniquesa a san Onofre arranca con el duque Enrique el León (1129-1195), fundador de la ciudad de Múnich, quien lo convirtió en su santo patrón personal cuando a su regreso de una cruzada en Tierra Santa se trajo consigo unas importantes reliquias del santo, desaparecidas con el derribo en 1816 de la Lorenzkirche, donde estaban depositadas.

En la céntrica y encantadora plaza de María de Múnich, la Marienplatz, ante el antiguo Ayuntamiento, a su izquierda y concretamente en las paredes de la casa número 17, encontramos un gigantesco San Onofre con su correspondiente cartela arriba indicando Sanct Onuphrius, en el mismo lugar en donde desde el 1416 ha existido una enorme pintura del santo en cumplimiento a una promesa de un piadoso ciudadano muniqués medieval. El actual, mosaico en vez de pintura, del año 1950 fue realizado con la reconstrucción del edificio que había sido asolado durante la Segunda Guerra Mundial.

Es costumbre de los muniqueses, de aquellos de pura cepa, que al entrar en la Marienplatz deben prestar atención y mirar san Onofre, con lo cual se aseguran que tendrán un día particularmente bueno y venturoso.

Por otra parte, los habitantes de Múnich con el paso del tiempo y, seguramente, por motivo del inmenso tamaño de la imagen de la pared llegaron a confundir San Onofre con San Cristóbal, de ahí que el maltrecho santo anacoreta sea también conocido entre el muniqueses como Onuphrius des Großen, Onofre el grande, aún hoy en día.

En todo el sur de la actual Alemania y, sobre todo, en Baviera, san Onofre fue un santo enormemente popular en la edad media y renacimiento.

En la Frauenkirchen, la catedral de Nuestra Señora de Múnich, a pesar de los avatares del tiempo se conserva milagrosamente el retablo de San Andrés en la Sebastianskapelle, de nuevo montado con las pinturas y tallas originarias de principios del siglo XVI, donde encontramos San Onofre -revestido con capa- a la derecha de la escultura central de san Andrés, quien está acompañado en el otro lado por el santo Rasso von Andechs con el estandarte bávaro.

La iconografía propia centroeuropea de san Onofre eremita lo ha representado siempre como un hombre delgado pero robusto, de aspecto salvaje y repleto de pelo como si fuera un oso, y cubierto, como aquí entre nosotros, con unas simples hojas de parra, llevando corona en la cabeza en recuerdo de su noble origen y en las manos cruz patriarcal, de la que cuelga una campanilla, y vara o cayado.

En Múnich, San Onofre, su Heiligen Onuphrius des Großen, tenía la consideración de patrón responsable y abogado de tejedores, pero también de homosexuales, prostitutas y de toda clase de víctimas de una agresión sexual (desgraciadamente, tema de gran actualidad)

Además, y detalle importante, los muniqueses consideraban también san Onofre patrón protector de los peregrinos.

Será esta última consideración muniquesa de nuestro santo anacoreta un punto más en común entre Algemesí y Múnich?

Si los peregrinos bávaros se encomendaban al santo, no cabe que sea simple casualidad que el ermitorio de San Onofre de Algemesí se encuentre justo en el Camino Real o Foral, antiguo Camí de sant Jaume de Galícia, actual Camino de Levante de Santiago.

No debería ser casual que la ermita se encuentre edificada, al menos desde el siglo XVI, justo donde se estaba a punto de entrar en la población de Algemesí, de Valencia viniendo, en donde los peregrinos llegados -antes y ahora- desde la capital del Reino cumplían su primera jornada de peregrinación y hacían obligada parada y noche en el pueblo, una villa real donde además, contaban con el Hospital de la Cofradía y tenían -y tenemos- por copatrón y titular de la parroquia al glorioso Santiago (sant Jaume).

“Rey mendigo peregrino

a Egipto peregrinais,

y en un monasterio halláis

el refugio y el destino:

y por instinto divino

os eligen por Abad;

sednos, Onofre, Patrón

en cualquier adversidad”

Fragmento de los antiguos Gozos del Portentoso Monarca Anacoreta San Onofre,

Patrón de la Villa de Alchemesí, venerado en su hermita

En Algemesí la tradición más reciente ha arrastrado hasta hoy en día ser San Onofre abogado de los jóvenes inmiscuidos en asuntos complicados, como los estudios y exámenes, y para los tiempos del desaparecido servicio militar, la mili, razón por la que durante décadas sus andas estuvieron llevadas por soldados reclutas. Quizás sea hora de reivindicar su vinculación con los peregrinos, con los peregrinos jacobeos.

Vicent J. Vidal Esteve

Director de Berca Grup de Danses d’Algemesí

Junio 2019