3 D'AGOST, DIA INTERNACIONAL DEL MELÓ D'ALGER
En aquesta internacionalització social per la que estem travessant i posats a que ha d'haver un dia per a cada cosa, resulta que hui 3 d'agost la comunitat mundial celebra el DIA DEL MELÓ D'ALGER, una fruita estiuenca que per als valencians és una més de les de casa, de tan acostumats com estem a la seua presència i al seu consum des d'antic.
El meló d'Alger és per igual fruita com verdura, i això és així per quant com a fruita a dintre seu hi ha les llavors; i és verdura perquè forma part de la família de les cucurbitàcies que inclou la carabassa, el carbassó o carabasseta i el cogombre. És originari de l'Àfrica, concretament del desert del Kalahari, on creix de forma silvestre i des d'on estengué.
Meló d'Alger és la variant o forma majoritària en llengua valenciana, com fet arribar des d'aquella ciutat nord-africana capital de l'Algèria, però també per la resta del domini lingüístic és anomenat meló d'aigua, meló de moro, meló roig, síndria o síndia. La paraula síndia o síndria o el castellà "sandía" deriva de l'àrab sindiyya, que vol dir que prové de Sind, regió de Pakistan. De vegades es deia també battiha -meló en àrab-, d'on deriven altres denominacions com badea o albudeca per a referir-se al nostre meló d'Alger.
Els valencians a l'estiu l'hem menjat de sempre ben fresquet, després de ben arremullat al safareig o al pou, o al corrent d'aigua de les sèquies si l'àpat tenia lloc entre hortes, arrossars o tarongerars. I també a l'estiu era costum i tradició confeccionar fanalets de meló d'Alger amb que sorprendre i entretenir la xicalla.
Aquella espècie de ritual tenia lloc sobretot a les nits, quan amb qualsevol trosset de ciri s'il·luminava el seu interior, del tot buit ja de la dolça molla; una il·luminació que es deixava clarejar a través dels ingenus dissenys o dibuixos realitzats a la pell del meló amb ganivet o navalla, generalment fets o assessorats pel més vell de la quadrilla, com el pare o l'avi, rebaixant la seua corfa. Dibuixos com el sol, la lluna, l'estrela, l'escaleta, la carassa... eren les realitzacions més habituals, tot i que de vegades es deixava de fer al propi xiquet que hi aplicava la seua imaginació.
Un foradet a banda i banda i un cordellet que es faria servir d'ansa i el fanalet quedava enllestit per encendre i per passejar-lo. Era en aquest moment, finalitzada l'encesa i arrenglerada la xicalla portadora a manera d'informal cercavila, quan s'iniciava el cant del qual, a Algemesí, circulaven moltes versions, tantes com xiquetes i xiquets i melons d'Alger:
El sereno y la serena son,
sube la escalera
y se apagó el farol.
Sereno, las once y media,
garrofes i herba!
Sí, sí, per al meu rossí!
No, no, per al meu moltó!
A dormir a la presó,
tomaqueta i pemintó!
El sereno tiene un perro
que le llaman capitán,
a las doce de la noche
se ha comido todo el pan.
Sereno, las once y media,
garrofes i herba!
Sí, sí, per al meu rossí!
No, no, per al meu moltó!
A dormir a la presó,
tomaqueta i pemintó!
Moltes poblacions de la Ribera del Xúquer inclouen als seus programes festius d'estiu la Nit dels Fanalets o Farolets de meló d'Alger, amb concurs o sense, però amb desenfadada cercavila per la població.
A Algemesí, no fa massa anys enrere hi hagueren intents d'organització i realització de la Nit dels Farolets o la Nit del Meló d'Alger, com així va ser; havent tornat, però, a caure en l'oblit i en la falta d'interès. Bé estaria que es recuperara, encara que fóra per diversió i per mostrar la ingenuïtat dels entreteniments dels nostres avantpassats i també, perquè no, per donar una eixida econòmica més i propaganda a aquest producte agrícola tan valencià, tan antic i tradicional com és el meló d'Alger.
I bon profit!
Vicent Josep Vidal
Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí
Fotografia: Autor i propietari desconeguts, publicada per Slow Life Menorca a les xarxes socials d'Internet.
Castellà / Castellano
3 DE AGOSTO, DÍA INTERNACIONAL DE LA SANDÍA
En esta internacionalización social por la que estamos atravesando y puesto a que ha de haber un día para cada cosa, resulta que hoy 3 de agosto la comunidad mundial celebra el DÍA DE LA SANDÍA, una fruta veraniega que para los valencianos es una más de las de casa, de tan acostumbrados como estamos a su presencia y a su consumo desde antiguo.
La sandía es por igual fruta como verdura, y esto es así por cuanto como fruta en su interior están las semillas; y es verdura porque forma parte de la familia de las cucurbitáceas que incluye la calabaza, el calabacín y el pepino. Es originaria de África, concretamente del desierto del Kalahari, donde crece de forma silvestre y desde donde se extendió.
Melón de Argel es la variante o forma mayoritaria en lengua valenciana, como hecho llegar desde aquella ciudad norteafricana capital de Argelia, pero también para el resto del dominio lingüístico es llamado melón de agua, melón de moro, melón rojo o sandía. La palabra sandía, como el catalán "síndria", deriva del árabe sindiyya, que significa que proviene de Sind, región de Pakistán. A veces se decía también battiha -melón en árabe-, de donde derivan otras denominaciones como badea o albudeca para referirse a la sandía.
Los valencianos en verano la hemos comido siempre bien fresquita, tras haber sido puesta en remojo en el lavadero o en el pozo, o en la corriente de agua de las acequias si la comida tenía lugar entre huertas, arrozales o naranjales. Y también en verano era costumbre y tradición confeccionar farolillos de sandía con que sorprender y entretener a la chiquillería.
Aquella especie de ritual tenía lugar sobre todo por las noches, cuando con cualquier trocito de vela se iluminaba su interior, del todo vacío ya de la dulce fruto; una iluminación que se dejaba entrever a través de los ingenuos diseños o dibujos realizados en la piel del melón con cuchillo o navaja, generalmente hechos o asesorados por el más viejo de la cuadrilla, que solía ser el padre o el abuelo, rebajando su corteza. Dibujos como el sol, la luna, la estrella, la escaleta, la careta... eran las realizaciones más habituales, aunque a veces se dejaba hacer al propio niño que aplicaba su imaginación.
Un agujero a ambos lados y un cordoncillo que se utilizaría de asa y el farolillo quedaba listo para encender y pasearlo. Era en ese momento, finalizado el encendido y alineada la chiquillería portadora a modo de informal pasacalle, cuando se iniciaba el canto del que, en Algemesí, circulaban muchas versiones, tantas como niñas y niños y sandías.
Muchas poblaciones de la Ribera del Júcar incluyen en sus programas festivos de verano la Noche de los Farolillos o faroles de sandía, con concurso o sin, pero con desenfadado pasacalle por la población.
En Algemesí, no hace muchos años atrás hubo intentos de organización y realización de la Noche de los Farolets o la Noche de la Sandía, como así fue; habiendo vuelto, pero, a caer en el olvido y en la falta de interés. Bien estaría que se recuperara, aunque fuera por diversión y para mostrar la ingenuidad de los entretenimientos de nuestros antepasados y también, porque no, para dar una salida económica más y propaganda a este producto agrícola tan valenciano, tan antiguo y tradicional como es la sandía.
Y buen provecho!
Fotografía: Autor y propietario desconocidos, publicada por Slow Life Menorca en las redes sociales de Internet.
