BERCA, grup de danses fundat a Algemesí el 1981 a iniciativa de Pepe Castell "el Pero", junt a Laura Castell "l'Oliera" i Yolanda Pellicer "la Tirana", arran la seua segregació del grup Pardines del qual provenien i que havia estat creat l'any anterior. Aquest grup Pardines havia sorgit al recer de l'actual ball del les "llauradores" o ball del Bolero, tal com era anomenat, que fou incorporat a les processons de la Mare de Déu de la Salut el 1934, els balladors del qual eren els únics testimonis supervivents de l'antic "quadre de ball" existent a Algemesí almenys des de les acaballes del segle XIX. Arran la creació del nou grup, Berca, s'hi anaren afegint immediatament d'altres algemesinencs aficionats i interessats en cants, balls, danses i indumentària, tradicions folklòriques valencianes en general, però, no locals. És per això que, des del 2003 ençà, Berca ha mamprès la laboriosa i costosa tasca d'investigació i recuperació o restauració d'elements folklòrics locals diferents d'aquells altres que hi tenen manifestació a Algemesí els 7 i 8 de setembre dintre les processons de la Festa a la Mare de Déu de la Salut (recentment declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO), sent així com es retrauen els Cabuts amb dues danses, els Gegants Jaume I i Violant d'Hongria i la seua dansa -reincorporats a la Festa Major el 2007-, la Ronda de Nadales i, especialment, les danses o ball de carrer tradicional d'Algemesí, la dansada de les quals en la darrera edició de 2013 va comptar amb més de 400 participants. Organitza i du a terme la Mascarada de Carnestoltes, juntament amb l'Escola Municipal de Tabalet i Dolçaina d'Algemesí i la novella agrupació de batucada Trabukatu. A més de tot això, ha restaurat i difós l'antic Bolero Vell, origen dels esquarterats boleros processionals actuals; la Jota "la Cebera" i les Valencianes, recollides aquestes per Laura Castell de "el Campanero", recordat Mestre de Ball de renom. Berca és una associació legalment constituïda, sent una entitat lliure i sense ànim de lucre, oberta a tota persona interessada de participar de les seues finalitats. Des de l'any 1990 és Mestre o Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí, Vicent J. Vidal Esteve "el Menescal", qui és membre de l'agrupació des del 1985.

BERCA, partida del terme de la primitiva Universitat i actual Ciutat d'Algemesí, antigament anomenada de Massaseli, i indret on el 1247 tingué lloc la Troballa de la Mare de Déu de la Salut, al tronc buit d'una morera per part d'un llaurador que eixia a conrear les terres.

BERCA, camí que ressegueix apegat vora la Rambla d'Algemesí, riu Sec o riu Magre, a la partida del seu nom i que s'inicia al pont d'Alzira al Camí Reial.

BERCA, carrer, dels antics de la Vila, que s'inicia a la Placeta del Carbó, remata a la Capella de la Troballa i antigament s'adreçava a la referida partida de qui pren el nom. És tot ell escenari de la Processoneta del Matí de la Festa de la Mare de Déu de la Salut, altres temps també dita Mare de Déu de Berca. Al carrer, a més, hi està el Pou de Berca o de la Marededéu, al lloc on s'hi trobaren les arrels de la morera. D'ací també que siga conegut com carrer del Pou.

BERCA, mot algemesinenc procedent de l'àrab birka, amb el significament de safareig, bassa o dipòsit d'aigua. Denominació donada a aquest indret del terme, avui en part inclòs al nucli urbà, per la probable existència d'aquestes construccions contenidores de l'aigua, vital per al reg, el bestiar o el servei de les llars.

D'ací, doncs, la imatge aquosa i d'ambient humit escollida per a il·lustrar aquest bloc nostrat: les gotes d'aigua, en rememoració del primitiu origen del mot BERCA a Algemesí.

ENGLISH VERSION

BERCA, dance group established in Algemesí (València, Spain) at 1981, on the initiative of Pepe Castell, "el Pero", with his wife Laura Castell ,"l'Oliera", and Yolanda Pellicer, "la Tirana", following their separation from Pardines group that had been created the previous year 1980. That Pardines group had emerged sheltered from the current dance called "les Llauradores"- exactly a Bolero dancing as it was known-, which was incorporated in the procession of the Mare de Déu de la Salut in 1934, whose dancers were the only surviving witnesses of the ancient existing "group" in Algemesí at least since the late nineteenth century. Following the creation of the new group, Berca, was immediately added algemesinenses others interested in singing, dancing and clothing about Valencian folk traditions in general, but without a strong emphasis on local folk manifestacions. That is why, since 2003 until now, Berca undertaken the research and recovery or restoration of local folk elements different from those that have demonstration in Algemesí every September 7th & 8th in the processions of the Festa a la Mare de Déu de la Salut (Feast of Our Lady of Health, declared Intangible Heritage of Humanity by UNESCO in 2011), as well as Cabuts / Cabezudos with their two dances, the Giants Jaume I and Violant I of Hungary (first king and queen of Kingdom of Valencia) and their dance -reinstated in the Festa in 2007-; Carols Round every December 26th and, especially, the traditional “les Danses” or street dance of Algemesí, which the last edition in 2013 featured more than 400 participants. Organizes and conducts Masquerade Carnival, together with the Municipal School of Tabalet and Dolçaina of Algemesí and the grouping of Trabukatu, with its batucada. Besides all this, has been restored and extended the ancient Bolero Vell, source or origin of the current and dismembered processional boleros that are currently danced in the Festa a la Mare de Déu de la Salut; also, the Jota "la Cebera" and the Valencianes. Berca is a legally constituted association, being a free entity and nonprofit, open to anyone interested in participating in its aims. Since 1990, is Director or Mestre of Berca Grup de Danses d’Algemesí the member Vicent J. Vidal Esteve, "el Menescal", a member of the group since 1985.

BERCA, rural area of the municipality of the ancient University and current City of Algemesí, formerly also called as Massaseli, and where in 1247 was discovered the sculpture of the Mare de Déu de la Salut into the hollow trunk of a mulberry tree by a farmer, right in the place where is the Hermitage of Find, as is called that chapel.

BERCA, stuck walking path along the Rambla of Algemesí, Seco river or river Magro, heading to his named rural area and that starts at the Alzira bridge at the Ancient Royal Road of Valencia.

BERCA, old street of the town, which starts in the little Plaça del Carbó and ending in the Hermitage where the Mare de Déu de la Salut was found. Formerly, this street was heading to the rural area refered. It's all scene of the Processoneta del Matí of September 8th in the Festa a la Mare de Déu de la Salut, in other time also called as Mare de Déu de Berca. On the street, there's the Well of Berca or the Well of the Virgin, in the place where the roots of mulberry were found. Hence it’s also popularly known as Well's Street.

BERCA, from the Arabic word Birkin, that means laundry, raft or water tank. Name given to the place of the rural area referred, now partly included in the urban core, because of the probable existence of those wrapper construction of water, vital for irrigation, livestock or serving households.

Therefore, the aqueous image and humid environment chosen to illustrate our blog: raindrops, in remembrance of the origin of the primitive word BERCA in Algemesí.

3 d’agost del 2021

EL 3 D'AGOST I EL MELÓ D'ALGER

3 D'AGOST, DIA INTERNACIONAL DEL MELÓ D'ALGER

En aquesta internacionalització social per la que estem travessant i posats a que ha d'haver un dia per a cada cosa, resulta que hui 3 d'agost la comunitat mundial celebra el DIA DEL MELÓ D'ALGER, una fruita estiuenca que per als valencians és una més de les de casa, de tan acostumats com estem a la seua presència i al seu consum des d'antic. 

El meló d'Alger és per igual fruita com verdura, i això és així per quant com a fruita a dintre seu hi ha les llavors; i és verdura perquè forma part de la família de les cucurbitàcies que inclou la carabassa, el carbassó o carabasseta i el cogombre. És originari de l'Àfrica, concretament del desert del Kalahari, on creix de forma silvestre i des d'on estengué. 

Meló d'Alger és la variant o forma majoritària en llengua valenciana, com fet arribar des d'aquella ciutat nord-africana capital de l'Algèria, però també per la resta del domini lingüístic és anomenat meló d'aigua, meló de moro, meló roig, síndria o síndia. La paraula síndia o síndria o el castellà "sandía" deriva de l'àrab sindiyya, que vol dir que prové de Sind, regió de Pakistan. De vegades es deia també battiha -meló en àrab-, d'on deriven altres denominacions com badea o albudeca per a referir-se al nostre meló d'Alger.

Els valencians a l'estiu l'hem menjat de sempre ben fresquet, després de ben arremullat al safareig o al pou, o al corrent d'aigua de les sèquies si l'àpat tenia lloc entre hortes, arrossars o tarongerars. I també a l'estiu era costum i tradició confeccionar fanalets de meló d'Alger amb que sorprendre i entretenir la xicalla.

Aquella espècie de ritual tenia lloc sobretot a les nits, quan amb qualsevol trosset de ciri s'il·luminava el seu interior, del tot buit ja de la dolça molla; una il·luminació que es deixava clarejar a través dels ingenus dissenys o dibuixos realitzats a la pell del meló amb ganivet o navalla, generalment fets o assessorats pel més vell de la quadrilla, com el pare o l'avi, rebaixant la seua corfa. Dibuixos com el sol, la lluna, l'estrela, l'escaleta, la carassa... eren les realitzacions més habituals, tot i que de vegades es deixava de fer al propi xiquet que hi aplicava la seua imaginació. 

Un foradet a banda i banda i un cordellet que es faria servir d'ansa i el fanalet quedava enllestit per encendre i per passejar-lo. Era en aquest moment, finalitzada l'encesa i arrenglerada la xicalla portadora a manera d'informal cercavila, quan s'iniciava el cant del qual, a Algemesí, circulaven moltes versions, tantes com xiquetes i xiquets i melons d'Alger:

El sereno y la serena son,
sube la escalera 
y se apagó el farol.

Sereno, las once y media,
garrofes i herba!
Sí, sí, per al meu rossí!
No, no, per al meu moltó!
A dormir a la presó,
tomaqueta i pemintó!

El sereno tiene un perro
que le llaman capitán,
a las doce de la noche 
se ha comido todo el pan.

Sereno, las once y media,
garrofes i herba!
Sí, sí, per al meu rossí!
No, no, per al meu moltó!
A dormir a la presó,
tomaqueta i pemintó!

Moltes poblacions de la Ribera del Xúquer inclouen als seus programes festius d'estiu la Nit dels Fanalets o Farolets de meló d'Alger, amb concurs o sense, però amb desenfadada cercavila per la població. 

A Algemesí, no fa massa anys enrere hi hagueren intents d'organització i realització de la Nit dels Farolets o la Nit del Meló d'Alger, com així va ser; havent tornat, però, a caure en l'oblit i en la falta d'interès. Bé estaria que es recuperara, encara que fóra per diversió i per mostrar la ingenuïtat dels entreteniments dels nostres avantpassats i també, perquè no, per donar una eixida econòmica més i propaganda a aquest producte agrícola tan valencià, tan antic i tradicional com és el meló d'Alger. 

I bon profit!

Vicent Josep Vidal
Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí



Fotografia: Autor i propietari desconeguts, publicada per Slow Life Menorca a les xarxes socials d'Internet.



Castellà / Castellano

3 DE AGOSTO, DÍA INTERNACIONAL DE LA SANDÍA

En esta internacionalización social por la que estamos atravesando y puesto a que ha de haber un día para cada cosa, resulta que hoy 3 de agosto la comunidad mundial celebra el DÍA DE LA SANDÍA, una fruta veraniega que para los valencianos es una más de las de casa, de tan acostumbrados como estamos a su presencia y a su consumo desde antiguo.

La sandía es por igual fruta como verdura, y esto es así por cuanto como fruta en su interior están las semillas; y es verdura porque forma parte de la familia de las cucurbitáceas que incluye la calabaza, el calabacín y el pepino. Es originaria de África, concretamente del desierto del Kalahari, donde crece de forma silvestre y desde donde se extendió.

Melón de Argel es la variante o forma mayoritaria en lengua valenciana, como hecho llegar desde aquella ciudad norteafricana capital de Argelia, pero también para el resto del dominio lingüístico es llamado melón de agua, melón de moro, melón rojo o sandía. La palabra sandía, como el catalán "síndria", deriva del árabe sindiyya, que significa que proviene de Sind, región de Pakistán. A veces se decía también battiha -melón en árabe-, de donde derivan otras denominaciones como badea o albudeca para referirse a la sandía.

Los valencianos en verano la hemos comido siempre bien fresquita, tras haber sido puesta en remojo en el lavadero o en el pozo, o en la corriente de agua de las acequias si la comida tenía lugar entre huertas, arrozales o naranjales. Y también en verano era costumbre y tradición confeccionar farolillos de sandía con que sorprender y entretener a la chiquillería.

Aquella especie de ritual tenía lugar sobre todo por las noches, cuando con cualquier trocito de vela se iluminaba su interior, del todo vacío ya de la dulce fruto; una iluminación que se dejaba entrever a través de los ingenuos diseños o dibujos realizados en la piel del melón con cuchillo o navaja, generalmente hechos o asesorados por el más viejo de la cuadrilla, que solía ser el padre o el abuelo, rebajando su corteza. Dibujos como el sol, la luna, la estrella, la escaleta, la careta... eran las realizaciones más habituales, aunque a veces se dejaba hacer al propio niño que aplicaba su imaginación.

Un agujero a ambos lados y un cordoncillo que se utilizaría de asa y el farolillo quedaba listo para encender y pasearlo. Era en ese momento, finalizado el encendido y alineada la chiquillería portadora a modo de informal pasacalle, cuando se iniciaba el canto del que, en Algemesí, circulaban muchas versiones, tantas como niñas y niños y sandías.

Muchas poblaciones de la Ribera del Júcar incluyen en sus programas festivos de verano la Noche de los Farolillos o faroles de sandía, con concurso o sin, pero con desenfadado pasacalle por la población.
En Algemesí, no hace muchos años atrás hubo intentos de organización y realización de la Noche de los Farolets o la Noche de la Sandía, como así fue; habiendo vuelto, pero, a caer en el olvido y en la falta de interés. Bien estaría que se recuperara, aunque fuera por diversión y para mostrar la ingenuidad de los entretenimientos de nuestros antepasados ​​y también, porque no, para dar una salida económica más y propaganda a este producto agrícola tan valenciano, tan antiguo y tradicional como es la sandía.

Y buen provecho!

Fotografía: Autor y propietario desconocidos, publicada por Slow Life Menorca en las redes sociales de Internet.

2 d’agost del 2021

LA MARE DE DÉU DELS ÀNGELS

FESTES DE CARRER: 2 D'AGOST, LA MARE DE DÉU DELS ÀNGELS

A Algemesí és ben antiga la devoció a la Mare de Déu davall l'advocació de Mare de Déu dels Àngels, com així ve a demostrar-nos-ho, per exemple, el relat de 1568 sobre l'elecció i sorteig de la invocació de la imatge de la Mare de Déu de la morera de Berca, d'entre les quals i escollida pel tossut de mossèn Frasquet es trobava la de Nostra Senyora dels Àngels (tot i que ja sabem que després de sortejar-se per tres vegades recaigué sempre en la invocació de Nostra Senyora de la Salut proposada per mossèn Dacir)

La de Mare de Déu dels Àngels és una advocació mariana plenament franciscana, tot i Algemesí haver estat des del segle XVII davall l'àmbit i influència de l'orde dominica titular del Convent de Sant Vicent Ferrer, amb la seua preferència per la invocació de la Mare de Déu del Roser. Sabent-se amb certesa que la devoció a la dels Àngels va ser impulsada per l'orde dels frares franciscans, no seria desgavellat aventurar de dir que tant l'advocació com la devoció ens vingué des d'Alzira, on hi havia convent franciscà, als temps que el nostre poble era carrer de la Vila del Xúquer.

Des de segles, Algemesí li te dedicada una plaça; o millor dit, placeta, donades les seues reduïdes dimensions, pràcticament un eixample del carrer de València, antic Camí Reial; un eixamplament existent poc abans d'on s'alçava el Portal de València i el seu Ravalet.

Antigament, però, aquesta placeta era encara més menuda: només el segment triangular més meridional, quan hi existien cases perfectament alineades al llarg del carrer de València, quasi frontereres a l'embocadura del carrer de Mossèn Blanch, una illa de cases que a la seua part posterior conformaven un carrer dels Cerverons -actual carrer de Teodor Llorente- en angle recte, formant colze. 

Per eixamplar tant placeta com carrer, aquell apèndix de cases foren enderrocades a cavall del canvi de segle, del XIX al XX, aprofitant, possiblement, els nous replantejaments urbanístics i alineacions de vies públiques que provocaren la construcció del Mercat Municipal, la seua plaça i entorns.

Placeta de la Mare de Déu dels Àngels - Foto Talens - Prop. particular 

El nomenclàtor oficial d'Algemesí no fa justícia a la seua particular història, per quant la denominació de placeta de la Mare de Déu dels Àngels no és oficial, almenys actualment, en haver volgut ser considerada, erròniament, un tram del carrer de València. Antigament, però, era reconeguda i anomenada placeta dels Àngels i també dels Borràs, tot i que, excepte el període del règim franquista en que va estar dedicada al compositor Moreno Gans, sempre ha estat anomenada placeta de la Mare de Déu dels Àngels.

El seu veïnat, el de la pròpia placeta i el del tram corresponent de carrer de València, ha celebrat la seua particular patrona en recordades festes cada 2 d'agost, o al seu voltant, amb elecció de majorales, missa, processó i, més modernament, sopar i revetlla.

L'antiga imatge de la Mare de Déu dels Àngels de la placeta, com d'altres imatges i elements religiosos del poble, va ser destrossada i cremada durant els aldarulls de la Guerra Civil, lliurant-se d'aquella destrossa només la imatge del sant Francesc d'Assis que s'hi troba agenollat als peus de la marededéu i que confirma l'origen franciscà de l'advocació. 

L'actual imatge de Maria, de forta càrrega iconogràfica concepcionista com correspon al corrent devocional franciscà, és una bella talla de fusta de l'any 1940, obra d'Inocencio Cuesta López, un prolífic escultor valencià natural d'Aiora, que tenia l'obrador al carrer de Guillem de Castro de la ciutat de València i a qui el veïnat i devots d'Algemesí li la encomanaren expressament.

Festa de la placeta de la Mare de Déu dels Àngels - 1 d'agost de 1998 -
Foto propietat de Yolanda Pellicer

A Algemesí les més antigues festes de carrer es concentraven, pràcticament totes, als mesos de l'estiu, temps de calor i de quietud agrícola propici per a l'esbarjo i el divertiment: el mes de juny amb la festa de Sant Antoni de Pàdua al carrer de Campoamor i la de Sant Joan Baptista al carrer de l'Horta; juliol amb la de Sant Bernat d'Alzira al carrer de la Parra i la dels Sants de la Pedra al carrer de València; agost amb la Mare de Déu dels Àngels a la seua placeta, la festa de Sant Domènec al Poble Nou i la de Sant Roc al carrer de la Muntanya; festes de carrer que concloïen al mes de setembre, passades les principals de la Mare de Déu de la Salut, amb les de Sant Benet i Sant Miquel als corresponents carrer i placeta i, sobretot, amb les de la Mare de Déu del Roser a la placeta del Convent i al carrer Nou ja en octubre.

Tempus fugit. Algunes festes de carrer han sobreviscut amb major o menor fortuna fins els nostres dies. D'altres han desaparegut i per ara només formen part del record i la memòria. D'algunes altres més, però, han sorgit de novella planta i sembla que han vingut per a quedar-se durant un bon temps. I tot això és així, tal como ho marca la vida d'un poble, d'un poble viu.

Vicent Josep Vidal
Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí



Castellà / Castellano

FIESTAS DE CALLE: 2 DE AGOSTO, LA VIRGEN DE LOS ÁNGELES

En Algemesí es bien antigua la devoción a la Virgen bajo la advocación de Virgen de los Ángeles, como así viene a demostrarnoslo, por ejemplo, el relato de 1568 sobre la elección y sorteo de la invocación de la imagen de la Virgen de la morera de Berca, de entre las cuales y seleccionada por el terco de mosén Frasquet se encontraba la de Nuestra Señora de los Ángeles (aunque ya sabemos que tras sortearse por tres veces recayó siempre en la invocación de Nuestra Señora de la Salud propuesta por mosén Dacir)

La de Virgen de los Ángeles es una advocación mariana plenamente franciscana, pese a Algemesí haber estado desde el siglo XVII bajo el ámbito e influencia de la orden dominica titular del Convento de San Vicente Ferrer, con su preferencia por la invocación de la Virgen del Rosario. Sabiéndose con certeza que la devoción a la de los Ángeles fue impulsada por la orden de los frailes franciscanos, no sería descabellado aventurar decir que tanto la advocación como la devoción nos vino desde Alzira, donde había convento franciscano, en los tiempos que nuestro pueblo era calle de la Villa del Júcar.

Desde siglos, Algemesí le tiene dedicada una plaza; o mejor dicho, plazoleta, dadas sus reducidas dimensiones, prácticamente un ensanche de la calle de Valencia, antiguo Camino Real; un ensanchamiento existente poco antes de donde se alzaba el Portal de Valencia y su pequeño arrabal.

Antiguamente, sin embargo, esta plaza era aún más pequeña: sólo el segmento triangular más meridional, cuando existían casas perfectamente alineadas a lo largo de la calle de Valencia, casi fronterizas a la embocadura de la calle de Mossèn Blanch, una manzana que en su parte posterior conformaba una calle de los Cerverons  -actual calle de Teodor Llorente- en ángulo recto, formando codo.

Para ensanchar tanto plazoleta como calle, aquel apéndice de casas fueron derribadas a caballo del cambio de siglo, del XIX al XX, aprovechando, posiblemente, los nuevos replanteamientos urbanísticos y alineaciones de vías públicas que provocaron la construcción del Mercado Municipal, su plaza y entornos.

El nomenclátor oficial de Algemesí no hace justicia a su particular historia, por cuanto la denominación de plaza de la Virgen de los Ángeles no es oficial, al menos actualmente, al haber querido ser considerada, erróneamente, un tramo de la calle de Valencia. Antiguamente, sin embargo, era reconocida y llamada plaza de los Ángeles y también de los Borràs, aunque, excepto el periodo del régimen franquista en que estuvo dedicada al compositor Moreno Gans, siempre ha sido llamada plaza de la Virgen de los Ángeles.

Su vecindario, el de la propia plaza y el del tramo correspondiente de la calle de Valencia, ha celebrado su particular patrona en recordadas fiestas cada 2 de agosto, o a su alrededor, con elección de mayorales o festeras, misa, procesión y, más modernamente, cena y verbena.

La antigua imagen de la Virgen de los Ángeles de la plaza, como otras imágenes y elementos religiosos del pueblo, fue destrozada y quemada durante los disturbios de la Guerra Civil, librándose de aquel destrozo sólo la imagen del san Francisco de Asís que se encuentra arrodillado a los pies de la virgen y que confirma el origen franciscano de la advocación.

La actual imagen de María, de fuerte carga iconográfica concepcionista como corresponde a la corriente devocional franciscana, es una hermosa talla de madera del año 1940, obra de Inocencio Cuesta López, un prolífico escultor valenciano natural de Ayora, que tenía el taller en la calle de Guillem de Castro de la ciudad de Valencia y al que el vecindario y devotos de Algemesí se la encargaron expresamente.

En Algemesí las más antiguas fiestas de calle o barrio se concentraban, prácticamente todas, en los meses de verano, tiempo de calor y de quietud agrícola propicio para el esparcimiento y la diversión: el mes de junio con la fiesta de San Antonio de Padua en la calle de Campoamor y la de San Juan Bautista en la calle de l'Horta; julio con la de San Bernardo de Alzira en la calle de la Parra y la de los Santos de la Piedra en la calle de València; agosto con la Virgen de los Ángeles en su plaza, la fiesta de Santo Domingo en el Poble Nou y la de San Roque en la calle de la Muntanya; fiestas de calle que concluían en el mes de septiembre, pasadas las principales de la Virgen de la Salud, con las de San Benito y San Miguel a los correspondientes calle y plaza y, sobre todo, con las de la Virgen del Rosario en la placeta del Convent y en la calle Nueva ya en octubre.

Tempus fugit. Algunas fiestas de calle han sobrevivido con mayor o menor fortuna hasta nuestros días. Otras han desaparecido y por ahora sólo forman parte del recuerdo y la memoria. De algunas otras más, sin embargo, han aparecido de nueva planta y parece que han venido para quedarse durante un buen tiempo. Y todo esto es así, tal como lo marca la vida de un pueblo, de un pueblo vivo.

Vicent Josep Vidal
Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí