BERCA, grup de danses fundat a Algemesí el 1981 a iniciativa de Pepe Castell "el Pero", junt a Laura Castell "l'Oliera" i Yolanda Pellicer "la Tirana", arran la seua segregació del grup Pardines del qual provenien i que havia estat creat l'any anterior. Aquest grup Pardines havia sorgit al recer de l'actual ball del les "llauradores" o ball del Bolero, tal com era anomenat, que fou incorporat a les processons de la Mare de Déu de la Salut el 1934, els balladors del qual eren els únics testimonis supervivents de l'antic "quadre de ball" existent a Algemesí almenys des de les acaballes del segle XIX. Arran la creació del nou grup, Berca, s'hi anaren afegint immediatament d'altres algemesinencs aficionats i interessats en cants, balls, danses i indumentària, tradicions folklòriques valencianes en general, però, no locals. És per això que, des del 2003 ençà, Berca ha mamprès la laboriosa i costosa tasca d'investigació i recuperació o restauració d'elements folklòrics locals diferents d'aquells altres que hi tenen manifestació a Algemesí els 7 i 8 de setembre dintre les processons de la Festa a la Mare de Déu de la Salut (recentment declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO), sent així com es retrauen els Cabuts amb dues danses, els Gegants Jaume I i Violant d'Hongria i la seua dansa -reincorporats a la Festa Major el 2007-, la Ronda de Nadales i, especialment, les danses o ball de carrer tradicional d'Algemesí, la dansada de les quals en la darrera edició de 2013 va comptar amb més de 400 participants. Organitza i du a terme la Mascarada de Carnestoltes, juntament amb l'Escola Municipal de Tabalet i Dolçaina d'Algemesí i la novella agrupació de batucada Trabukatu. A més de tot això, ha restaurat i difós l'antic Bolero Vell, origen dels esquarterats boleros processionals actuals; la Jota "la Cebera" i les Valencianes, recollides aquestes per Laura Castell de "el Campanero", recordat Mestre de Ball de renom. Berca és una associació legalment constituïda, sent una entitat lliure i sense ànim de lucre, oberta a tota persona interessada de participar de les seues finalitats. Des de l'any 1990 és Mestre o Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí, Vicent J. Vidal Esteve "el Menescal", qui és membre de l'agrupació des del 1985.

BERCA, partida del terme de la primitiva Universitat i actual Ciutat d'Algemesí, antigament anomenada de Massaseli, i indret on el 1247 tingué lloc la Troballa de la Mare de Déu de la Salut, al tronc buit d'una morera per part d'un llaurador que eixia a conrear les terres.

BERCA, camí que ressegueix apegat vora la Rambla d'Algemesí, riu Sec o riu Magre, a la partida del seu nom i que s'inicia al pont d'Alzira al Camí Reial.

BERCA, carrer, dels antics de la Vila, que s'inicia a la Placeta del Carbó, remata a la Capella de la Troballa i antigament s'adreçava a la referida partida de qui pren el nom. És tot ell escenari de la Processoneta del Matí de la Festa de la Mare de Déu de la Salut, altres temps també dita Mare de Déu de Berca. Al carrer, a més, hi està el Pou de Berca o de la Marededéu, al lloc on s'hi trobaren les arrels de la morera. D'ací també que siga conegut com carrer del Pou.

BERCA, mot algemesinenc procedent de l'àrab birka, amb el significament de safareig, bassa o dipòsit d'aigua. Denominació donada a aquest indret del terme, avui en part inclòs al nucli urbà, per la probable existència d'aquestes construccions contenidores de l'aigua, vital per al reg, el bestiar o el servei de les llars.

D'ací, doncs, la imatge aquosa i d'ambient humit escollida per a il·lustrar aquest bloc nostrat: les gotes d'aigua, en rememoració del primitiu origen del mot BERCA a Algemesí.

ENGLISH VERSION

BERCA, dance group established in Algemesí (València, Spain) at 1981, on the initiative of Pepe Castell, "el Pero", with his wife Laura Castell ,"l'Oliera", and Yolanda Pellicer, "la Tirana", following their separation from Pardines group that had been created the previous year 1980. That Pardines group had emerged sheltered from the current dance called "les Llauradores"- exactly a Bolero dancing as it was known-, which was incorporated in the procession of the Mare de Déu de la Salut in 1934, whose dancers were the only surviving witnesses of the ancient existing "group" in Algemesí at least since the late nineteenth century. Following the creation of the new group, Berca, was immediately added algemesinenses others interested in singing, dancing and clothing about Valencian folk traditions in general, but without a strong emphasis on local folk manifestacions. That is why, since 2003 until now, Berca undertaken the research and recovery or restoration of local folk elements different from those that have demonstration in Algemesí every September 7th & 8th in the processions of the Festa a la Mare de Déu de la Salut (Feast of Our Lady of Health, declared Intangible Heritage of Humanity by UNESCO in 2011), as well as Cabuts / Cabezudos with their two dances, the Giants Jaume I and Violant I of Hungary (first king and queen of Kingdom of Valencia) and their dance -reinstated in the Festa in 2007-; Carols Round every December 26th and, especially, the traditional “les Danses” or street dance of Algemesí, which the last edition in 2013 featured more than 400 participants. Organizes and conducts Masquerade Carnival, together with the Municipal School of Tabalet and Dolçaina of Algemesí and the grouping of Trabukatu, with its batucada. Besides all this, has been restored and extended the ancient Bolero Vell, source or origin of the current and dismembered processional boleros that are currently danced in the Festa a la Mare de Déu de la Salut; also, the Jota "la Cebera" and the Valencianes. Berca is a legally constituted association, being a free entity and nonprofit, open to anyone interested in participating in its aims. Since 1990, is Director or Mestre of Berca Grup de Danses d’Algemesí the member Vicent J. Vidal Esteve, "el Menescal", a member of the group since 1985.

BERCA, rural area of the municipality of the ancient University and current City of Algemesí, formerly also called as Massaseli, and where in 1247 was discovered the sculpture of the Mare de Déu de la Salut into the hollow trunk of a mulberry tree by a farmer, right in the place where is the Hermitage of Find, as is called that chapel.

BERCA, stuck walking path along the Rambla of Algemesí, Seco river or river Magro, heading to his named rural area and that starts at the Alzira bridge at the Ancient Royal Road of Valencia.

BERCA, old street of the town, which starts in the little Plaça del Carbó and ending in the Hermitage where the Mare de Déu de la Salut was found. Formerly, this street was heading to the rural area refered. It's all scene of the Processoneta del Matí of September 8th in the Festa a la Mare de Déu de la Salut, in other time also called as Mare de Déu de Berca. On the street, there's the Well of Berca or the Well of the Virgin, in the place where the roots of mulberry were found. Hence it’s also popularly known as Well's Street.

BERCA, from the Arabic word Birkin, that means laundry, raft or water tank. Name given to the place of the rural area referred, now partly included in the urban core, because of the probable existence of those wrapper construction of water, vital for irrigation, livestock or serving households.

Therefore, the aqueous image and humid environment chosen to illustrate our blog: raindrops, in remembrance of the origin of the primitive word BERCA in Algemesí.

10 de juny del 2019

ALGEMESÍ, MUNIC, SANT ONOFRE I ELS PEREGRINS


ALGEMESÍ, MUNIC, SANT ONOFRE I ELS PEREGRINS

Què poden tindre en comú dues ciutats tant distintes i allunyades com Algemesí i Munic? 

Què poden guardar mútuament la ciutat riberenca de les muixerangues i dels boleros, de l’arròs al forn i les fogassetes... i la capital bàvara del Münchener Kindl, de l’Oktoberfest i la Paulaner? 

Curiosament, tot i les òbvies grans diferències entre ambdues ciutats, Algemesí i Munic/München des de fa segles comparteixen la devoció patronal a un mateix sant eremita: sant Onofre, el sant Onofre Anacoreta d’Algemesí, el heilige Onuphrius des Großen de Munic.

 
 Edifici de la plaça de Maria, núm. 17 de Munic

Si, tal com dèiem en anterior entrada, malgrat ser sant Onofre patró oficial d’Algemesí des del 1643, ha vingut tàcitament compartint tal patronatge sobre la nostra ciutat amb sant Jaume, sant Sebastià o el Santíssim Crist de l’Agonia segons èpoques; de igual manera a Munic sant Onofre ha vist compartit el seu patronatge sobre la ciutat alemanya amb sant Benó de Meissen, qui fins i tot l’ha desplaçat en el càrrec, sobre ser assegurat pels propis muniquesos que sant Onofre te els drets més antics sobre la capital de l’estat bavarès.

Es diu que la devoció muniquesa a sant Onofre arrenca de mans del duc Enric el Lleó (1129-1195), fundador de la ciutat de Munic, qui el va convertir en el seu sant patró personal quan de retorn d’una croada per Terra Santa es va portar amb ell unes importants relíquies del sant, les quals es perden amb l’enderrocament l’any 1816 de la Lorenzkirche, on estaven dipositades. 


Gravat del 1700 de la Marienplatz de Munic, amb l'antic Ajuntament
al fons i, a la dreta, casa amb la pintura mural de sant Onofre.

A la cèntrica i encisadora plaça de Maria de Munic, la Marienplatz, davant l’antic Ajuntament, a la seua esquerra i concretament a les parets de la casa número 17, trobem un gegantí sant Onofre amb la seua corresponent cartel·la a dalt indicant Sanct Onuphrius, al mateix lloc on des del 1416 ha existit una enorme pintura del sant en compliment a una promesa d’un pietós ciutadà muniquès medieval. L’actual, mosaic per compte de pintura, data del 1950, realitzat amb la reconstrucció de l’edifici que havia estat ensorrat durant la Segona Guerra Mundial.


 Onuphrius des Großen

És costum dels muniquesos, d’aquells d’arrel i soca, que en entrar a la Marienplatz han de prestar atenció i mirar sant Onofre, amb la qual cosa s’asseguren que tindran un dia particularment bo i venturós. 

D’altra banda, els habitants de Munic amb el pas del temps i, segurament, per motiu de la immensa grandària de la imatge de la paret arribaren a confondre sant Onofre amb sant Cristòfol, d’ací que el malparat sant anacoreta siga també conegut entre el muniquesos com Onuphrius des Großen, Onofre el gran, encara hui en dia.

A tot el sud de l’actual Alemanya i, sobretot, a la Baviera, sant Onofre va estar un sant enormement popular a l’edat mitjana i renaixement. 

A la Frauenkirchen, la catedral de Nostra Senyora de Munic, a pesar dels avatars del temps es conserva miraculosament el retaule de sant Andreu a la Sebastianskapelle, de bell nou muntat amb les pintures i talles originàries de principis del segle XVI, on trobem sant Onofre -revestit amb capa- a la dreta de l’escultura central de sant Andreu, qui està acompanyat a l’altra banda pel sant Rasso von Andechs amb l’estendard bavarès.


Talla de sant Onofre al retaule de sant Andreu de la catedral de Munic,
revestit amb capa.

La iconografia pròpia centreeuropea del sant Onofre eremita l’ha representat de sempre com un home prim però robust, d’aspecte salvatge i replet de pèl com si fos un ós, i cobert, com ací a casa nostra, amb unes simples fulles de parra, portant corona al cap en record del seu noble origen i a les mans creu patriarcal, de la que penja una campaneta, i vara o gaiata. 

 

ESQ. Sant Onofre. Xilografia alemanya del segle XV 
DTA. Sant Onofre. Taula de l'escola bavara. 1460
Ambdues obres al National Gallery of Art - USA


A Munic, Sant Onofre, el seu heiligen Onuphrius des Großen, tenia la consideració de patró responsable i advocat de teixidors, però també d’homosexuals, prostitutes i de tota classe de víctimes d’una agressió sexual (malauradament, tema de gran actualitat)

A més, i detall important, els muniquesos consideraven també sant Onofre patró protector dels peregrins. 

Serà aquesta última consideració muniquesa del nostre sant anacoreta un punt més en comú entre Algemesí i Munic? 

 
Fotografia aèria d'Algemesí de 1946, on apreciar com d'allunyada de la població
es trobava encara l'ermitori de sant Onofre

Si els peregrins bavaresos s’encomanaven al sant, no pot ser que siga simple casualitat que l’ermitori de sant Onofre d’Algemesí es trobe al Camí Reial o Foral, antic Camí de sant Jaume de Galícia, actual Camí de Llevant de Santiago. 

No deuria ser casual que l’ermita es trobe edificada, almenys des del segle XVI, tot just on s’estava a punt d’entrar a la població d'Algemesí de Valencia venint, on els peregrins arribats –abans i ara- des del Cap i Casal acomplien la seua primera jornada de peregrinació i feien obligada parada i nit al poble, una vila reial on a més, comptaven amb l’Hospital de la Confraria i tenien –i tenim- per copatró i cap d’altar al gloriós sant Jaume.

“Rey mendigo peregrino
a Egipto peregrinais,
y en un monasterio halláis
el refugio y el destino:
y por instinto divino
os eligen por Abad;
sednos, Onofre, Patrón
en cualquier adversidad”

Fragment dels antics Gozos del Portentoso Monarca Anacoreta San Onofre,

Patrón de la Villa de Alchemesí, venerado en su hermita


A Algemesí la tradició més recent ha arrossegat fins hui en dia ser sant Onofre advocat dels joves entreficats en quefers complicats, com ara els estudis i exàmens i per als temps del desaparegut servei militar, la mili, raó per la qual durant dècades les seues andes van estar dutes per soldats reclutes. Potser siga l’hora de reivindicar la seua vinculació amb els peregrins, amb els peregrins jacobeus.

Vicent J. Vidal Esteve
Director de Berca Grup de Danses d’Algemesí
Juny 2019




Texto en castellano

ALGEMESÍ, MUNICH, SAN ONOFRE Y LOS PEREGRINOS

¿Qué pueden tener en común dos ciudades tan distintas y alejadas como Algemesí y Múnich?

¿Qué pueden ostentar mutuamente la ribereña ciudad de les muixerangues y los boleros, del arroz al horno y les fogassetes ... y la capital bávara del Münchener Kindle, de la Oktoberfest y la Paulaner?

Curiosamente, a pesar de las obvias y grandes diferencias entre ambas ciudades, Algemesí y Múnich desde hace siglos comparten la devoción patronal a un mismo santo eremita: San Onofre, el San Onofre Anacoreta de Algemesí, el heilige Onuphrius des Großen de Múnich.

Si tal y como decíamos en anterior entrada, a pesar de ser san Onofre patrón oficial de Algemesí desde el 1643, ha venido tácitamente compartiendo tal patronazgo sobre nuestra ciudad con Santiago (sant Jaume), San Sebastián o el Santísimo Cristo de la Agonía según épocas; de igual manera en Múnich San Onofre ha visto compartido su patronazgo sobre la ciudad alemana con san Benón de Meissen, quien incluso lo ha desplazado en el cargo, pese a asegurarse por los propios muniqueses que san Onofre cuenta con los derechos más antiguos sobre la capital del estado bávaro.

Se dice que la devoción muniquesa a san Onofre arranca con el duque Enrique el León (1129-1195), fundador de la ciudad de Múnich, quien lo convirtió en su santo patrón personal cuando a su regreso de una cruzada en Tierra Santa se trajo consigo unas importantes reliquias del santo, desaparecidas con el derribo en 1816 de la Lorenzkirche, donde estaban depositadas.

En la céntrica y encantadora plaza de María de Múnich, la Marienplatz, ante el antiguo Ayuntamiento, a su izquierda y concretamente en las paredes de la casa número 17, encontramos un gigantesco San Onofre con su correspondiente cartela arriba indicando Sanct Onuphrius, en el mismo lugar en donde desde el 1416 ha existido una enorme pintura del santo en cumplimiento a una promesa de un piadoso ciudadano muniqués medieval. El actual, mosaico en vez de pintura, del año 1950 fue realizado con la reconstrucción del edificio que había sido asolado durante la Segunda Guerra Mundial.

Es costumbre de los muniqueses, de aquellos de pura cepa, que al entrar en la Marienplatz deben prestar atención y mirar san Onofre, con lo cual se aseguran que tendrán un día particularmente bueno y venturoso.

Por otra parte, los habitantes de Múnich con el paso del tiempo y, seguramente, por motivo del inmenso tamaño de la imagen de la pared llegaron a confundir San Onofre con San Cristóbal, de ahí que el maltrecho santo anacoreta sea también conocido entre el muniqueses como Onuphrius des Großen, Onofre el grande, aún hoy en día.

En todo el sur de la actual Alemania y, sobre todo, en Baviera, san Onofre fue un santo enormemente popular en la edad media y renacimiento.

En la Frauenkirchen, la catedral de Nuestra Señora de Múnich, a pesar de los avatares del tiempo se conserva milagrosamente el retablo de San Andrés en la Sebastianskapelle, de nuevo montado con las pinturas y tallas originarias de principios del siglo XVI, donde encontramos San Onofre -revestido con capa- a la derecha de la escultura central de san Andrés, quien está acompañado en el otro lado por el santo Rasso von Andechs con el estandarte bávaro.

La iconografía propia centroeuropea de san Onofre eremita lo ha representado siempre como un hombre delgado pero robusto, de aspecto salvaje y repleto de pelo como si fuera un oso, y cubierto, como aquí entre nosotros, con unas simples hojas de parra, llevando corona en la cabeza en recuerdo de su noble origen y en las manos cruz patriarcal, de la que cuelga una campanilla, y vara o cayado.

En Múnich, San Onofre, su Heiligen Onuphrius des Großen, tenía la consideración de patrón responsable y abogado de tejedores, pero también de homosexuales, prostitutas y de toda clase de víctimas de una agresión sexual (desgraciadamente, tema de gran actualidad)

Además, y detalle importante, los muniqueses consideraban también san Onofre patrón protector de los peregrinos.

Será esta última consideración muniquesa de nuestro santo anacoreta un punto más en común entre Algemesí y Múnich?

Si los peregrinos bávaros se encomendaban al santo, no cabe que sea simple casualidad que el ermitorio de San Onofre de Algemesí se encuentre justo en el Camino Real o Foral, antiguo Camí de sant Jaume de Galícia, actual Camino de Levante de Santiago.

No debería ser casual que la ermita se encuentre edificada, al menos desde el siglo XVI, justo donde se estaba a punto de entrar en la población de Algemesí, de Valencia viniendo, en donde los peregrinos llegados -antes y ahora- desde la capital del Reino cumplían su primera jornada de peregrinación y hacían obligada parada y noche en el pueblo, una villa real donde además, contaban con el Hospital de la Cofradía y tenían -y tenemos- por copatrón y titular de la parroquia al glorioso Santiago (sant Jaume).

“Rey mendigo peregrino
a Egipto peregrinais,
y en un monasterio halláis
el refugio y el destino:
y por instinto divino
os eligen por Abad;
sednos, Onofre, Patrón
en cualquier adversidad”

Fragmento de los antiguos Gozos del Portentoso Monarca Anacoreta San Onofre,
Patrón de la Villa de Alchemesí, venerado en su hermita

En Algemesí la tradición más reciente ha arrastrado hasta hoy en día ser San Onofre abogado de los jóvenes inmiscuidos en asuntos complicados, como los estudios y exámenes, y para los tiempos del desaparecido servicio militar, la mili, razón por la que durante décadas sus andas estuvieron llevadas por soldados reclutas. Quizás sea hora de reivindicar su vinculación con los peregrinos, con los peregrinos jacobeos.
Vicent J. Vidal Esteve
Director de Berca Grup de Danses d’Algemesí
Junio 2019