BERCA, grup de danses fundat a Algemesí el 1981 a iniciativa de Pepe Castell "el Pero", junt a Laura Castell "l'Oliera" i Yolanda Pellicer "la Tirana", arran la seua segregació del grup Pardines del qual provenien i que havia estat creat l'any anterior. Aquest grup Pardines havia sorgit al recer de l'actual ball del les "llauradores" o ball del Bolero, tal com era anomenat, que fou incorporat a les processons de la Mare de Déu de la Salut el 1934, els balladors del qual eren els únics testimonis supervivents de l'antic "quadre de ball" existent a Algemesí almenys des de les acaballes del segle XIX. Arran la creació del nou grup, Berca, s'hi anaren afegint immediatament d'altres algemesinencs aficionats i interessats en cants, balls, danses i indumentària, tradicions folklòriques valencianes en general, però, no locals. És per això que, des del 2003 ençà, Berca ha mamprès la laboriosa i costosa tasca d'investigació i recuperació o restauració d'elements folklòrics locals diferents d'aquells altres que hi tenen manifestació a Algemesí els 7 i 8 de setembre dintre les processons de la Festa a la Mare de Déu de la Salut (recentment declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO), sent així com es retrauen els Cabuts amb dues danses, els Gegants Jaume I i Violant d'Hongria i la seua dansa -reincorporats a la Festa Major el 2007-, la Ronda de Nadales i, especialment, les danses o ball de carrer tradicional d'Algemesí, la dansada de les quals en la darrera edició de 2013 va comptar amb més de 400 participants. Organitza i du a terme la Mascarada de Carnestoltes, juntament amb l'Escola Municipal de Tabalet i Dolçaina d'Algemesí i la novella agrupació de batucada Trabukatu. A més de tot això, ha restaurat i difós l'antic Bolero Vell, origen dels esquarterats boleros processionals actuals; la Jota "la Cebera" i les Valencianes, recollides aquestes per Laura Castell de "el Campanero", recordat Mestre de Ball de renom. Berca és una associació legalment constituïda, sent una entitat lliure i sense ànim de lucre, oberta a tota persona interessada de participar de les seues finalitats. Des de l'any 1990 és Mestre o Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí, Vicent J. Vidal Esteve "el Menescal", qui és membre de l'agrupació des del 1985.

BERCA, partida del terme de la primitiva Universitat i actual Ciutat d'Algemesí, antigament anomenada de Massaseli, i indret on el 1247 tingué lloc la Troballa de la Mare de Déu de la Salut, al tronc buit d'una morera per part d'un llaurador que eixia a conrear les terres.

BERCA, camí que ressegueix apegat vora la Rambla d'Algemesí, riu Sec o riu Magre, a la partida del seu nom i que s'inicia al pont d'Alzira al Camí Reial.

BERCA, carrer, dels antics de la Vila, que s'inicia a la Placeta del Carbó, remata a la Capella de la Troballa i antigament s'adreçava a la referida partida de qui pren el nom. És tot ell escenari de la Processoneta del Matí de la Festa de la Mare de Déu de la Salut, altres temps també dita Mare de Déu de Berca. Al carrer, a més, hi està el Pou de Berca o de la Marededéu, al lloc on s'hi trobaren les arrels de la morera. D'ací també que siga conegut com carrer del Pou.

BERCA, mot algemesinenc procedent de l'àrab birka, amb el significament de safareig, bassa o dipòsit d'aigua. Denominació donada a aquest indret del terme, avui en part inclòs al nucli urbà, per la probable existència d'aquestes construccions contenidores de l'aigua, vital per al reg, el bestiar o el servei de les llars.

D'ací, doncs, la imatge aquosa i d'ambient humit escollida per a il·lustrar aquest bloc nostrat: les gotes d'aigua, en rememoració del primitiu origen del mot BERCA a Algemesí.

ENGLISH VERSION

BERCA, dance group established in Algemesí (València, Spain) at 1981, on the initiative of Pepe Castell, "el Pero", with his wife Laura Castell ,"l'Oliera", and Yolanda Pellicer, "la Tirana", following their separation from Pardines group that had been created the previous year 1980. That Pardines group had emerged sheltered from the current dance called "les Llauradores"- exactly a Bolero dancing as it was known-, which was incorporated in the procession of the Mare de Déu de la Salut in 1934, whose dancers were the only surviving witnesses of the ancient existing "group" in Algemesí at least since the late nineteenth century. Following the creation of the new group, Berca, was immediately added algemesinenses others interested in singing, dancing and clothing about Valencian folk traditions in general, but without a strong emphasis on local folk manifestacions. That is why, since 2003 until now, Berca undertaken the research and recovery or restoration of local folk elements different from those that have demonstration in Algemesí every September 7th & 8th in the processions of the Festa a la Mare de Déu de la Salut (Feast of Our Lady of Health, declared Intangible Heritage of Humanity by UNESCO in 2011), as well as Cabuts / Cabezudos with their two dances, the Giants Jaume I and Violant I of Hungary (first king and queen of Kingdom of Valencia) and their dance -reinstated in the Festa in 2007-; Carols Round every December 26th and, especially, the traditional “les Danses” or street dance of Algemesí, which the last edition in 2013 featured more than 400 participants. Organizes and conducts Masquerade Carnival, together with the Municipal School of Tabalet and Dolçaina of Algemesí and the grouping of Trabukatu, with its batucada. Besides all this, has been restored and extended the ancient Bolero Vell, source or origin of the current and dismembered processional boleros that are currently danced in the Festa a la Mare de Déu de la Salut; also, the Jota "la Cebera" and the Valencianes. Berca is a legally constituted association, being a free entity and nonprofit, open to anyone interested in participating in its aims. Since 1990, is Director or Mestre of Berca Grup de Danses d’Algemesí the member Vicent J. Vidal Esteve, "el Menescal", a member of the group since 1985.

BERCA, rural area of the municipality of the ancient University and current City of Algemesí, formerly also called as Massaseli, and where in 1247 was discovered the sculpture of the Mare de Déu de la Salut into the hollow trunk of a mulberry tree by a farmer, right in the place where is the Hermitage of Find, as is called that chapel.

BERCA, stuck walking path along the Rambla of Algemesí, Seco river or river Magro, heading to his named rural area and that starts at the Alzira bridge at the Ancient Royal Road of Valencia.

BERCA, old street of the town, which starts in the little Plaça del Carbó and ending in the Hermitage where the Mare de Déu de la Salut was found. Formerly, this street was heading to the rural area refered. It's all scene of the Processoneta del Matí of September 8th in the Festa a la Mare de Déu de la Salut, in other time also called as Mare de Déu de Berca. On the street, there's the Well of Berca or the Well of the Virgin, in the place where the roots of mulberry were found. Hence it’s also popularly known as Well's Street.

BERCA, from the Arabic word Birkin, that means laundry, raft or water tank. Name given to the place of the rural area referred, now partly included in the urban core, because of the probable existence of those wrapper construction of water, vital for irrigation, livestock or serving households.

Therefore, the aqueous image and humid environment chosen to illustrate our blog: raindrops, in remembrance of the origin of the primitive word BERCA in Algemesí.

2 de setembre del 2013

FESTES DE LA MARE DE DÉU DE LA SALUT

JOAN FUSTER: 
AMB RAÓ I SENSE RAÓ

Curiosament quan menys s’espera, i traspaperat entre el munt de paperassa que acostumen de formar impresos,  documents i d’altres fulls antics, ressorgeix de bell nou a la llum un que en concret ens crida especialment l’atenció, veges tu a saber perquè.

El cas, però, és que mig full de paper periòdic no podia haver fet la seua aparició en moment més idoni que aquest, temps de preparació de la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí la qual, com ben bé els del poble sabem, està declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Un títol que no caldria recordar que ha estat atorgat “pel seu valor cultural, transmès de generació en generació” així com per “l’esforç de salvaguarda de la festivitat”, segons va recalcar la pròpia UNESCO, qui també va lloar “la implicació dels algemesinencs, tant en la creació de la Festa com en la seua continuació”.

Dansa dels Gegants, 8 de setembre de 2012 (Foto: Las Provincias)
No obstant, tots sabem com la Festa no ha gaudit sempre i per sempre ni d’una gran implicació del poble ni de la salvaguarda que hauria estat de desitjar per tal d’evitar successos com el tan recurrent de 1973 en que la Muixeranga arribà a no eixir; o d’altres elements processionals més, que durant anys o dècades, han deixat de participar en la Festa. 

Malgrat tot, precisament, enguany la Muixeranga commemora els quaranta anys del seu renaixement, fet amb força, tanta com per a poder haver gestat dues colles muixerangueres. I, sortosament, també d’uns anys ençà han ressorgit d’altres elements als que ens referíem -ara esperem que definitivament recuperats-, com els Gegants o els Blancs o els Cirialots.

Joan Fuster: suecà, riberenc i valencianot
No sempre, com diem ha estat així. I a raó d’això el retall de periòdic sorgit d’entre una antigor no massa llunyana: un article del valecianot, riberenc i suecà Joan Fuster, qui durant tants anys es deixà caure per Algemesí el matí del 8 de setembre.


Es tracta d’un curt article publicat al periòdic Levante el 12 d’octubre de 1956 que ell mateix signa, tot i estar redactat en castellà, i que titula BELLEZA Y DECADENCIA DE LA ANTIGUAS DANZAS PROCESIONALES. A través de la seua redacció, Joan Fuster deixa entreveure que, a la vista dels esdeveniments actuals, tot i tenir raó, no la tenia. Sortosament, clar.

Tres pueblos, por lo menos, que yo sepa, de la Ribera, Algemesí, Carcagente y Sueca, acostumbraron a ornar la procesión de su fiesta mayor con diversos y abigarrados grupos de danzas. Precediendo a la piadosa comitiva, e incluso intercaladas en ella, las «colles» de danzarines, ataviadas con trajes de pintoresca significación, trenzaban pasos y figuras, brillantes, vistosos, cuyo enlace con la liturgia del acto pertenece, sin duda, al orden de lo inexplicable. Tengo entendido que, en Carcagente, cesaron de aparecer ya a finales del siglo pasado. En Sueca se mantuvieron, en parte, hasta 1930, para verse repuestos, sin entusiasmo y sin éxito, en uno -uno- de los primeros años de la postguerra.

Creo que nos falta un estudio de conjunto, no digo ya técnico, sino simplemente informativo, documental, de esta manifestación de nuestro arte consuetudinario. Ni siquiera un mero catálogo de los grupos ribereños poseemos. En Carcagente se danzó el «ball dels palos y les planxes», el de «les espases», el de «els arquets», el de «la carxofa», el «dels pastorets», el de «les quatre parts del món», el «dels tornejants», el «dels negritos», el de «les pelegrines» y el «dels serranos». Algemesí conserva la «muixeranga», la «carxofa», «els bastonets», «les pastoretes», «els llauradors o bolero» y «els tornejants». Mi pueblo vio bailar «els bastonets»,«les veles», «les espases», «els locos», «els capçots», «els mariners», «els tornejants», «les llauradoretes», «els cavallets» y «els maltesos», entre otros.

Lo que de ella permanece en pie, y lo que el recuerdo gráfico de las que se resisten a cierta edad, nos excusa de toda ponderación. Y aun cabe que alguien de otros tiempos mejores, en que las danzas se preservaban en su integra pureza. Naturalmente, mucho se ha perdido de ellas. No sólo en cuanto a su desaparición absoluta, sino, además, en cuanto a la «ortodoxia» coreográfica de las que se resisten a desaparecer. «Un dia serà una teula; demà una rajola; després, un revolló, i si no ens donem aire, caurà a poc a poc tota la casa», se lamentaba un señor de Algemesí en el programa de fiestas de su ciudad, de este año, al hablar de los «balls» allí subsistentes. Esta queja es proferida con referencias a los años anteriores. Yo, por mi parte, puedo aportar una consideración semejante, un siglo más vieja. Don José Bernat y Baldoví, en su apropósito “Un ensaio fet en regla”, representado en Sueca el 7 de septiembre de 1845, pone en boca de uno de los personajes estas palabras alusivas al «ball de les vetes»: «Eixe ball ja no dóna tant de gust com abans; ha faltat el mestre, i en la casa que no hi ha caps tot són cues.»

Dos instantànies d'un 8 de setembre a Algemesí,
ben diferents del que es viu actualment.
Si en la época de Bernat y Baldoví los danzarines de Sueca, ya no sabían «fer les voltes ni aquells encreuaments tan difícils», es lógico pensar que, al extinguirse el «ball», la situación se habría agravado. Y lo mismo debe ocurrir con las danzas procesionales supervivientes en Algemesí. Pero, a pesar de todo, a pesar del desgaste y de la mixtificación que hayan sufrido, continúan guardando algo de su belleza originaria, y, desde luego, su gran interés folklórico. Y es cuestión de preguntarse qué será de ellas en un plazo más o menos largo. Existe, ineluctable, el riesgo de que se hundan definitivamente en el olvido. No es fácil que sean una excepción, en este momento de muerte total del folklore. Por muchos parches oficiales que se les pongan. La protección de las corporaciones públicas es, en casos como éste, insuficiente. La vida de los «balls» queda en precario cuando le falta base espontánea: así ocurrió en Carcagente y en Sueca; así puede ocurrir en Algemesí. Quizá su salvación -como para las canciones y danzas, en general, del tesoro folklórico- es el escenario. De la «muixeranga» de Algemesí, el Esbart Verdaguer de Barcelona, si no recuerdo mal, ha dado una versión estilizada y gratísima.

Pero, aun para este destino de «museo», único previsible para nuestras viejas danzas, será necesario un previo trabajo de colecta y estudio. ¿Se ha hecho ya? Por lo que conozco las melodías de dulzaina, a cuyo son se bailaba, han sido recogidas en su mayoría, o, por lo menos, en buena parte. Me temo, sin embargo, que la trascripción coreográfica está por hacer. Otro señor de Algemesí la reclamaba, en el programa de festejos antes citado. Y no es cosa de descuidarse. Estamos expuestos a que, cualquier día, se esfumen las pocas posibilidades que nos quedan, de fijar sobre el papel -o sobre cinta cinematográfica- el aire y la gracia de aquellos bailes. Joan Fuster”.

8 de setembre de 2011 (Foto: Ximo Bueno)
Tal com es desprèn de la lectura d’aquest article, Joan Fuster es lamentava, aquell 1956, de la lenta mort del folklore riberenc i processional. I tenia raó. On no la tingué de cap de les maneres és que a Algemesí, allò, no ocorregué.

Si bé, tampoc deixava de tenir raó completa, doncs bona prova evident del que Joan Fuster vaticinà va ser la desaparició, encara que momentània, de la Muixeranga el 1973. I si ell es preguntava què seria de les danses processionals d’Algemesí a llarg o curt termini, nosaltres, però, ja ho sabem. 

Vicent J. Vidal
Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí