BERCA, grup de danses fundat a Algemesí el 1981 a iniciativa de Pepe Castell "el Pero", junt a Laura Castell "l'Oliera" i Yolanda Pellicer "la Tirana", arran la seua segregació del grup Pardines del qual provenien i que havia estat creat l'any anterior. Aquest grup Pardines havia sorgit al recer de l'actual ball del les "llauradores" o ball del Bolero, tal com era anomenat, que fou incorporat a les processons de la Mare de Déu de la Salut el 1934, els balladors del qual eren els únics testimonis supervivents de l'antic "quadre de ball" existent a Algemesí almenys des de les acaballes del segle XIX. Arran la creació del nou grup, Berca, s'hi anaren afegint immediatament d'altres algemesinencs aficionats i interessats en cants, balls, danses i indumentària, tradicions folklòriques valencianes en general, però, no locals. És per això que, des del 2003 ençà, Berca ha mamprès la laboriosa i costosa tasca d'investigació i recuperació o restauració d'elements folklòrics locals diferents d'aquells altres que hi tenen manifestació a Algemesí els 7 i 8 de setembre dintre les processons de la Festa a la Mare de Déu de la Salut (recentment declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO), sent així com es retrauen els Cabuts amb dues danses, els Gegants Jaume I i Violant d'Hongria i la seua dansa -reincorporats a la Festa Major el 2007-, la Ronda de Nadales i, especialment, les danses o ball de carrer tradicional d'Algemesí, la dansada de les quals en la darrera edició de 2013 va comptar amb més de 400 participants. Organitza i du a terme la Mascarada de Carnestoltes, juntament amb l'Escola Municipal de Tabalet i Dolçaina d'Algemesí i la novella agrupació de batucada Trabukatu. A més de tot això, ha restaurat i difós l'antic Bolero Vell, origen dels esquarterats boleros processionals actuals; la Jota "la Cebera" i les Valencianes, recollides aquestes per Laura Castell de "el Campanero", recordat Mestre de Ball de renom. Berca és una associació legalment constituïda, sent una entitat lliure i sense ànim de lucre, oberta a tota persona interessada de participar de les seues finalitats. Des de l'any 1990 és Mestre o Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí, Vicent J. Vidal Esteve "el Menescal", qui és membre de l'agrupació des del 1985.

BERCA, partida del terme de la primitiva Universitat i actual Ciutat d'Algemesí, antigament anomenada de Massaseli, i indret on el 1247 tingué lloc la Troballa de la Mare de Déu de la Salut, al tronc buit d'una morera per part d'un llaurador que eixia a conrear les terres.

BERCA, camí que ressegueix apegat vora la Rambla d'Algemesí, riu Sec o riu Magre, a la partida del seu nom i que s'inicia al pont d'Alzira al Camí Reial.

BERCA, carrer, dels antics de la Vila, que s'inicia a la Placeta del Carbó, remata a la Capella de la Troballa i antigament s'adreçava a la referida partida de qui pren el nom. És tot ell escenari de la Processoneta del Matí de la Festa de la Mare de Déu de la Salut, altres temps també dita Mare de Déu de Berca. Al carrer, a més, hi està el Pou de Berca o de la Marededéu, al lloc on s'hi trobaren les arrels de la morera. D'ací també que siga conegut com carrer del Pou.

BERCA, mot algemesinenc procedent de l'àrab birka, amb el significament de safareig, bassa o dipòsit d'aigua. Denominació donada a aquest indret del terme, avui en part inclòs al nucli urbà, per la probable existència d'aquestes construccions contenidores de l'aigua, vital per al reg, el bestiar o el servei de les llars.

D'ací, doncs, la imatge aquosa i d'ambient humit escollida per a il·lustrar aquest bloc nostrat: les gotes d'aigua, en rememoració del primitiu origen del mot BERCA a Algemesí.

ENGLISH VERSION

BERCA, dance group established in Algemesí (València, Spain) at 1981, on the initiative of Pepe Castell, "el Pero", with his wife Laura Castell ,"l'Oliera", and Yolanda Pellicer, "la Tirana", following their separation from Pardines group that had been created the previous year 1980. That Pardines group had emerged sheltered from the current dance called "les Llauradores"- exactly a Bolero dancing as it was known-, which was incorporated in the procession of the Mare de Déu de la Salut in 1934, whose dancers were the only surviving witnesses of the ancient existing "group" in Algemesí at least since the late nineteenth century. Following the creation of the new group, Berca, was immediately added algemesinenses others interested in singing, dancing and clothing about Valencian folk traditions in general, but without a strong emphasis on local folk manifestacions. That is why, since 2003 until now, Berca undertaken the research and recovery or restoration of local folk elements different from those that have demonstration in Algemesí every September 7th & 8th in the processions of the Festa a la Mare de Déu de la Salut (Feast of Our Lady of Health, declared Intangible Heritage of Humanity by UNESCO in 2011), as well as Cabuts / Cabezudos with their two dances, the Giants Jaume I and Violant I of Hungary (first king and queen of Kingdom of Valencia) and their dance -reinstated in the Festa in 2007-; Carols Round every December 26th and, especially, the traditional “les Danses” or street dance of Algemesí, which the last edition in 2013 featured more than 400 participants. Organizes and conducts Masquerade Carnival, together with the Municipal School of Tabalet and Dolçaina of Algemesí and the grouping of Trabukatu, with its batucada. Besides all this, has been restored and extended the ancient Bolero Vell, source or origin of the current and dismembered processional boleros that are currently danced in the Festa a la Mare de Déu de la Salut; also, the Jota "la Cebera" and the Valencianes. Berca is a legally constituted association, being a free entity and nonprofit, open to anyone interested in participating in its aims. Since 1990, is Director or Mestre of Berca Grup de Danses d’Algemesí the member Vicent J. Vidal Esteve, "el Menescal", a member of the group since 1985.

BERCA, rural area of the municipality of the ancient University and current City of Algemesí, formerly also called as Massaseli, and where in 1247 was discovered the sculpture of the Mare de Déu de la Salut into the hollow trunk of a mulberry tree by a farmer, right in the place where is the Hermitage of Find, as is called that chapel.

BERCA, stuck walking path along the Rambla of Algemesí, Seco river or river Magro, heading to his named rural area and that starts at the Alzira bridge at the Ancient Royal Road of Valencia.

BERCA, old street of the town, which starts in the little Plaça del Carbó and ending in the Hermitage where the Mare de Déu de la Salut was found. Formerly, this street was heading to the rural area refered. It's all scene of the Processoneta del Matí of September 8th in the Festa a la Mare de Déu de la Salut, in other time also called as Mare de Déu de Berca. On the street, there's the Well of Berca or the Well of the Virgin, in the place where the roots of mulberry were found. Hence it’s also popularly known as Well's Street.

BERCA, from the Arabic word Birkin, that means laundry, raft or water tank. Name given to the place of the rural area referred, now partly included in the urban core, because of the probable existence of those wrapper construction of water, vital for irrigation, livestock or serving households.

Therefore, the aqueous image and humid environment chosen to illustrate our blog: raindrops, in remembrance of the origin of the primitive word BERCA in Algemesí.

15 d’octubre del 2021

ELS GLOBUS A LA FESTA DE LA MARE DE DÉU DE LA SALUT


¿DES DE QUAN I PERQUÈ S'ENLAIREN GLOBUS EN LA FESTA DE LA MARE DE DÉU DE LA SALUT?

El segle XIX fou el temps de la continua i creixent admiració que els globus aerostàtics, i l'aeronàutica en general, despertaren en la societat a les acaballes del segle XVIII, una acaparadora popularitat que tingué gran vitalitat fins ben entrat el segle XX, ara ja amb els dirigibles i l'aparició dels primers  prototips d'avions. Aquest corrent científic experimental i el fenomen apassionant que va provocar podríem dir que responia al secular desig humà per conquerir l'espai aeri i, en definitiva, per fer realitat el somni de poder volar. 


Però, ¿perquè a Algemesí esdevingué tradicional fer volar colorits globus aerostàtics de paper durant les processons de la Mare de Déu de la Salut? 

L'enorme popularitat que arreu d'Europa i de la resta del món assoliren els globus aerostàtics i les seues exhibicions va arribar, evidentment, a la ciutat de València i ben prompte. 

Si bé s'acostuma de dir que tot aquest corrent de captivadora popularitat començà amb el primer enlairament d'un globus aerostàtic de la mà dels germans Montgolfier, esdevingut a França l'any 1783, el ben cert és que al territori valencià és molt antic -i ben anterior- l'interès dels valencians pel món de les maquinàries voladores i artefactes planejadors, d'entre els quals incloure, perquè no, el senzill catxerulo o milotxa, però també el cotxe (carruatge) volador ideat l'any 1772 per un valencià -anònim- amb intenció d'enlairar-lo al Cap i Casal. El primer globus aerostàtic que amb cert èxit es va fer volar a la ciutat de València va estar, a l'Hort de Pontons, al febrer de 1784, en una demostració duta a terme pel francès Charles Bouch, qui va fer volar uns quants globus de paper inflats mitjançant la rarefacció o dilatació de l'aire, tot just de manera semblant a com encara avui en dia es fa a Algemesí. 

Aquell esdeveniment, que va estar repetit, va suposar el tret d'eixida a l'interès valencià pels globus aerostàtics. Fins i tot la literatura valenciana de fil i canya a través dels descriptius col·loquis va fer menció de diverses ascensions dutes a terme entre el referit any de 1784 i el de 1797, així com de la notorietat que causaren.

 




Des d'aquell moment, i durant tot el segle XIX, l'expressat apassionament no va fer altra cosa que anar en augment amb la multiplicació de les exhibicions; uns enlairaments caracteritzats per l'afany d'anar pas a pas superant els anteriors amb el millorament de les barques o cotxes voladors i amb la inclusió d'atractius elements decoratius com fanals de colors i, fins i tot, amb l'arriscat additament de sorprenents aeronautes tals com animals, ninots o persones (gimnastes, pallassos, toreros...), tot amb el gradual perfeccionament del sistema d'escalfament de l'aire interior dels globus. 

 


Tal va estar la quantitat d'exhibicions, tanta la quantitat d'enlairaments de globus aerostàtics, que arribaren a adquirir la qualitat de vertader espectacle de prestigi i categoria, apareixent als actes de festes, celebracions o grans esdeveniments de la ciutat de València, on culminaren la seua expansió popular progressiva amb el I Concurs Aerostàtic de València que tingué lloc a la Fira de Juliol de 1907.

D'entre els seguidors del món de l'aeronàutica hi devien haver no pocs valencians amants de la física que quedaren absorbits per les gratificants visualitzacions i experiències dutes a terme a les exhibicions dels globus aerostàtics; sobretot gent jove, estudiants. Aquest apassionament, inevitablement, va arribar a Algemesí, com no podia ser d'altra manera i tal com al llarg dels temps ha esdevingut, també, amb d'altres matèries o qüestions.


Sembla que sobre els anys 1881 o principis del 1882 a Algemesí es va fundar l'associació EL CLUB GLOBO, plenament seguidora d'aquell corrent apassionant que al voltant dels globus aerostàtics es venia vivint a la ciutat de València des de finals del segle XVIII i que estava integrada principalment per estudiants, associació que volgué traslladar al seu poble les sensacions viscudes a la ciutat amb l'enlairament experimental i exhibicionista de globus aerostàtics, exhibicions que van culminar amb la seua inclusió en l'acte d'entrada de la processó de la Mare de Déu de la Salut del 7 de setembre de 1882. 

Així ho anunciava el setmanari liberal EL DEBATE publicat el dia 1 de setembre de 1882:  

"En la importante villa de Algemesí se ha fundado hace poco una sociedad titulada EL CLUB GLOBO, cuyos socios, en su mayoría estudiantes, se proponen deleitar a los vecinos elevando con frecuencia pequeños globos de papel o de tela. En el corto tiempo que cuenta de existencia EL CLUB GLOBO, han lanzado al espacio seis o siete; uno de ellos tenía seis metros de altura y cinco de diámetro, construido con esmero y de elegante figura. Según noticias, tienen uno de gran tamaño en preparación, para elevarlo en el día 7 del próximo mes, víspera de la solemne fiesta que anualmente se celebra en honor a la Virgen de la Salud, patrona de Algemesí"

Efectivament, en aquell anunciat acte, en aquella singular associació, podem trobar l'inici de la tradició al nostre poble per a les festes de la marededéu. Però no només en elles. 


A Algemesí han vingut enlairant-se globus aerostàtics també, com a València, a d'altres esdeveniments remarcats o festes, com la Setmana de Bous, per quant així consta al cartell de 1898 que anuncia que: 

"Durante algunas veladas se elevarán vistosos GLOBOS AEROSTÁTICOS"

Serà, però, com tots sabem, a la Festa de la Mare de Déu de la Salut on tindrà plena  continuïtat l'enlairament de colorits globus de paper a través de la rarefacció, tal com el conegut costum valencià més antic, ara esdevingut tradició a Algemesí. Una tradició que, a la referida festa de la Patrona, va estar ben viva i mantinguda pel recordat Josep Llopis, el llanterner, qui estigué en actiu fins mitjans de la dècada dels anys 80 del passat segle XX. Un personatge de la festa convertit en l'hereu de la tradició iniciada per EL CLUB GLOBO l'any 1882.


Pepe, el llanterner, feia volar globus confeccionats per ell mateix a la finalització de la Novena així com a les entrades de la imatge de la Mare de Déu de la Salut de cadascuna de les tres processons i, d'ocasions, també a les eixides processionals, tal com d'antic ja era costum segons ens confirma el programa de festes de 1934: 

"A las salidas y entradas de las Procesiones elevación de aerostatos"

No volgué Pepe Llopis acomiadar-se de l'activitat que tant el va apassionar i a la que tant de temps li va dedicar fins que no s'assegurà de transmetre els seus coneixements i de confirmar-se la seua continuació a través d'una una colla de joves, allà pel 1984 o 1985. 



D'aquells que arribaren a conèixer els secrets de la seua realització i enlairament només Joan Carles Morales continua encara amb la tradició, fent volar globus de paper que ell, com fera el mestre antecessor i transmissor, confecciona prèviament i que, actualment, enlaira únicament en la finalització de la Novena el 6 de setembre, davant la Capella de la Troballa. Joan Carles resta actualment, doncs, com l'únic continuador, vertader hereu d'aquella associació algemesinenca anomenada EL CLUB GLOBO, així com de les seues pretensions, ja centenàries, que continuen acomplint-se en dedicació a la Mare de Déu.

La tradició xinesa sosté que els globus aerostàtics de paper que, com el cas de la Festa de la Mare de Déu de la Salut, s'enlairen en ocasions especials, la rarefacció del quals la produeix una flama menudeta, semblant en la llunyania a una llum flotant tal com els continua confeccionant Joan Carles Morales, transmeten els bons desitjos fins al Cel. Que així siga i que així continue sent.

Vicent Josep Vidal Esteve

Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí

15 d'octubre de 2021, festivitat de Santa Teresa de Jesús


 




Castellano:

¿DESDE CUANDO Y PORQUÉ SE ELEVAN GLOBOS EN LA FIESTA DE LA VIRGEN DE LA SALUD?

El siglo XIX fue el tiempo de la continua y creciente admiración que los globos aerostáticos, y la aeronáutica en general, despertaron en la sociedad a finales del siglo XVIII, una acaparadora popularidad que tuvo gran vitalidad hasta bien entrado el siglo XX, ahora ya con los dirigibles y la aparición de los primeros prototipos de aviones. Esta corriente científica experimental y el fenómeno apasionante que provocó podríamos decir que respondía al secular deseo humano por conquistar el espacio aéreo y, en definitiva, por hacer realidad el sueño de poder volar.

Pero, ¿porque en ALGEMESÍ se convirtió en tradicional el hacer volar coloridos globos aerostáticos de papel durante las procesiones de la VIRGEN DE LA SALUD?

La enorme popularidad que a toda Europa y el resto del mundo alcanzaron los globos aerostáticos y sus exhibiciones llegó, evidentemente,  a la ciudad de València y bien pronto.

Si bien se suele decir que toda esa corriente de cautivadora popularidad comenzó con el primer despegue de un globo aerostático de la mano de los hermanos Montgolfier, acontecido en Francia en 1783, lo cierto es que en el territorio valenciano es muy antiguo -y bien anterior- el interés de los valencianos por el mundo de las maquinarias voladoras y artefactos planeadores, de entre los que incluir, porque no, la sencilla cometa, pero también el coche (carruaje) volador ideado en 1772 por un valenciano -desconocido- con intención de ser ascendido. El primer globo aerostático que con cierto éxito se hizo volar en la ciudad de València fue, en el Hort de Pontons, en febrero de 1784, en una demostración realizada por el francés Charles Bouch, quien hizo volar varios globos de papel inflados mediante la rarefacción o dilatación del aire, precisamente de manera semejante a como todavía hoy en día se sigue haciendo en Algemesí.

Aquel acontecimiento, varias veces repetido, supuso el pistoletazo de salida al interés valenciano por los globos aerostáticos. Incluso la literatura valenciana -llamada de hilo y caña-, a través de los descriptivos coloquios hizo mención de varias ascensiones realizadas entre el referido año de 1784 y el de 1797, así como de la notoriedad que causaron.

Desde ese momento, y durante todo el siglo XIX, el expresado apasionamiento no hizo otra cosa que ir en aumento con la multiplicación de las exhibiciones; unas ascensiones caracterizadas por el afán de superar sucesivamente las anteriores con la mejora de las barcas o coches voladores y con la inclusión de atractivos elementos decorativos como faroles de colores e, incluso, con la arriesgada añadidura de sorprendentes aeronautas tales como animales, muñecos o personas (gimnastas, payasos, toreros ...), todo ello con el paulatino perfeccionamiento del sistema de calentamiento del aire interior de los globos.

Tal fue la cantidad de exhibiciones, tanta la cantidad de ascensiones de globos aerostáticos, que llegaron a adquirir la calidad de auténtico espectáculo de prestigio y categoría, apareciendo en los actos de fiestas, celebraciones o grandes acontecimientos de la ciudad de València, en donde culminaron su expansión popular progresiva con el I Concurso Aerostático de València que tuvo lugar en la Feria de Julio de 1907.

De entre los seguidores del mundo de la aeronáutica debieron haber no pocos valencianos amantes de la física que quedaron absorbidos por las gratificantes observaciones y experiencias acontecidas en las exhibiciones de los globos aerostáticos; sobre todo gente joven, estudiantes. Este apasionamiento, inevitablemente, llegó a Algemesí, como no podía ser de otra manera y tal como a lo largo de los tiempos ha ocurrido, también, con otras materias o cuestiones.

Parece que sobre los años 1881 o principios del 1882 en Algemesí se fundó la asociación EL CLUB GLOBO, plenamente seguidora de aquella corriente apasionante que alrededor de los globos aerostáticos se venía viviendo en la ciudad de Valencia desde finales del siglo XVIII y que estaba integrada principalmente por estudiantes, asociación que quiso trasladar a su pueblo las sensaciones vividas en la ciudad con el despegue experimental y exhibicionista de globos aerostáticos, exhibiciones que culminaron con su inclusión en el acto de entrada de la procesión de la Virgen de la Salud del 7 de septiembre de 1882.

Así lo anunciaba el semanario liberal EL DEBATE publicado el día 1 de septiembre de 1882:

"En la importante villa de Algemesí se ha fundado hace poco una sociedad titulada EL CLUB GLOBO, cuyos socios, en su mayoría estudiantes, se proponen deleitar a los vecinos elevando con frecuencia pequeños globos de papel o de tela. En el corto tiempo que cuenta de existencia EL CLUB GLOBO, han lanzado al espacio seis o siete; uno de ellos tenía seis metros de altura y cinco de diámetro, construido con esmero y de elegante figura. Según noticias, tienen uno de gran tamaño en preparación, para elevarlo en el día 7 del próximo mes, víspera de la solemne fiesta que anualmente se celebra en honor a la Virgen de la Salud, patrona de Algemesí"

Efectivamente, en ese anunciado acto, en aquella insólita asociación, podemos encontrar el inicio de la tradición en nuestro pueblo en las fiestas de la Virgen. Pero no sólo en ellas. 

En Algemesí han venido elevándose globos aerostáticos también, como en Valencia, en otros acontecimientos remarcados o fiestas, como la Semana de Toros, por cuanto así consta en el cartel de 1898 que anuncia que: 

"Durante algunas veladas se elevarán vistosos GLOBOS AEROSTÁTICOS"

Será, sin embargo, como todos sabemos, en la Fiesta de la Virgen de la Salud donde tendrá plena continuidad la elevación de coloridos globos de papel a través de la rarefacción, tal como la conocida costumbre valenciana más antigua, ahora convertida en tradición en Algemesí. Una tradición que, en la referida Festa de la Patrona, estuvo bien viva y mantenida por el recordado José Llopis, el llanterner (fontanero), quien estuvo activo hasta mediados de la década de los años 80 del pasado siglo XX. Un personaje de la Festa convertido en heredero de la tradición iniciada por EL CLUB GLOBO el año 1882.

Pepe, el llanterner, hacía volar globos confeccionados por él mismo al término de la Novena así como en las entradas de la imagen de la Virgen de la Salud de cada una de las tres procesiones y, en ocasiones, también a las salidas procesionales, tal como desde antiguo era costumbre según nos confirma el programa de fiestas de 1934: 

"A las salidas y entradas de las Procesiones elevación de aerostatos"

No quiso Pepe Llopis despedirse de la actividad que tanto le apasionó y a la que tanto tiempo dedicó hasta que no se aseguró de transmitir sus conocimientos y de confirmarse su continuación a través de una un grupo de jóvenes, allá por 1984 ó 1985.

De aquellos que llegaron a conocer los secretos de su realización y elevación sólo Joan Carles Morales continúa con la tradición, haciendo volar globos de papel que él, como hiciera el maestro antecesor y transmisor, confecciona previamente y que, actualmente, eleva únicamente en la finalización de la Novena el 6 de septiembre, ante la Capilla del Hallazgo. Joan Carles queda actualmente, pues, como el único continuador, verdadero heredero de aquella asociación algemesinense llamada EL CLUB GLOBO, así como de sus pretensiones, ya centenarias, que continuan cumpliéndose en honor a la Virgen.

La tradición china sostiene que los globos aerostáticos de papel que, como el caso de la Fiesta de la Virgen de la Salud, se elevan en ocasiones especiales, la rarefacción de los cuales  la produce una llama pequeña, similar a lo lejos a una luz flotante tal como los continúa confeccionando Joan Carles Morales, transmiten los buenos deseos hasta el Cielo. Que así sea y que así continue siendo.

Vicent Josep Vidal Esteve

Director de Berca Grup de Danses de Algemesí

15 de octubre de 2021, festividad de Santa Teresa de Jesús




3 d’agost del 2021

EL 3 D'AGOST I EL MELÓ D'ALGER

3 D'AGOST, DIA INTERNACIONAL DEL MELÓ D'ALGER

En aquesta internacionalització social per la que estem travessant i posats a que ha d'haver un dia per a cada cosa, resulta que hui 3 d'agost la comunitat mundial celebra el DIA DEL MELÓ D'ALGER, una fruita estiuenca que per als valencians és una més de les de casa, de tan acostumats com estem a la seua presència i al seu consum des d'antic. 

El meló d'Alger és per igual fruita com verdura, i això és així per quant com a fruita a dintre seu hi ha les llavors; i és verdura perquè forma part de la família de les cucurbitàcies que inclou la carabassa, el carbassó o carabasseta i el cogombre. És originari de l'Àfrica, concretament del desert del Kalahari, on creix de forma silvestre i des d'on estengué. 

Meló d'Alger és la variant o forma majoritària en llengua valenciana, com fet arribar des d'aquella ciutat nord-africana capital de l'Algèria, però també per la resta del domini lingüístic és anomenat meló d'aigua, meló de moro, meló roig, síndria o síndia. La paraula síndia o síndria o el castellà "sandía" deriva de l'àrab sindiyya, que vol dir que prové de Sind, regió de Pakistan. De vegades es deia també battiha -meló en àrab-, d'on deriven altres denominacions com badea o albudeca per a referir-se al nostre meló d'Alger.

Els valencians a l'estiu l'hem menjat de sempre ben fresquet, després de ben arremullat al safareig o al pou, o al corrent d'aigua de les sèquies si l'àpat tenia lloc entre hortes, arrossars o tarongerars. I també a l'estiu era costum i tradició confeccionar fanalets de meló d'Alger amb que sorprendre i entretenir la xicalla.

Aquella espècie de ritual tenia lloc sobretot a les nits, quan amb qualsevol trosset de ciri s'il·luminava el seu interior, del tot buit ja de la dolça molla; una il·luminació que es deixava clarejar a través dels ingenus dissenys o dibuixos realitzats a la pell del meló amb ganivet o navalla, generalment fets o assessorats pel més vell de la quadrilla, com el pare o l'avi, rebaixant la seua corfa. Dibuixos com el sol, la lluna, l'estrela, l'escaleta, la carassa... eren les realitzacions més habituals, tot i que de vegades es deixava de fer al propi xiquet que hi aplicava la seua imaginació. 

Un foradet a banda i banda i un cordellet que es faria servir d'ansa i el fanalet quedava enllestit per encendre i per passejar-lo. Era en aquest moment, finalitzada l'encesa i arrenglerada la xicalla portadora a manera d'informal cercavila, quan s'iniciava el cant del qual, a Algemesí, circulaven moltes versions, tantes com xiquetes i xiquets i melons d'Alger:

El sereno y la serena son,
sube la escalera 
y se apagó el farol.

Sereno, las once y media,
garrofes i herba!
Sí, sí, per al meu rossí!
No, no, per al meu moltó!
A dormir a la presó,
tomaqueta i pemintó!

El sereno tiene un perro
que le llaman capitán,
a las doce de la noche 
se ha comido todo el pan.

Sereno, las once y media,
garrofes i herba!
Sí, sí, per al meu rossí!
No, no, per al meu moltó!
A dormir a la presó,
tomaqueta i pemintó!

Moltes poblacions de la Ribera del Xúquer inclouen als seus programes festius d'estiu la Nit dels Fanalets o Farolets de meló d'Alger, amb concurs o sense, però amb desenfadada cercavila per la població. 

A Algemesí, no fa massa anys enrere hi hagueren intents d'organització i realització de la Nit dels Farolets o la Nit del Meló d'Alger, com així va ser; havent tornat, però, a caure en l'oblit i en la falta d'interès. Bé estaria que es recuperara, encara que fóra per diversió i per mostrar la ingenuïtat dels entreteniments dels nostres avantpassats i també, perquè no, per donar una eixida econòmica més i propaganda a aquest producte agrícola tan valencià, tan antic i tradicional com és el meló d'Alger. 

I bon profit!

Vicent Josep Vidal
Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí



Fotografia: Autor i propietari desconeguts, publicada per Slow Life Menorca a les xarxes socials d'Internet.



Castellà / Castellano

3 DE AGOSTO, DÍA INTERNACIONAL DE LA SANDÍA

En esta internacionalización social por la que estamos atravesando y puesto a que ha de haber un día para cada cosa, resulta que hoy 3 de agosto la comunidad mundial celebra el DÍA DE LA SANDÍA, una fruta veraniega que para los valencianos es una más de las de casa, de tan acostumbrados como estamos a su presencia y a su consumo desde antiguo.

La sandía es por igual fruta como verdura, y esto es así por cuanto como fruta en su interior están las semillas; y es verdura porque forma parte de la familia de las cucurbitáceas que incluye la calabaza, el calabacín y el pepino. Es originaria de África, concretamente del desierto del Kalahari, donde crece de forma silvestre y desde donde se extendió.

Melón de Argel es la variante o forma mayoritaria en lengua valenciana, como hecho llegar desde aquella ciudad norteafricana capital de Argelia, pero también para el resto del dominio lingüístico es llamado melón de agua, melón de moro, melón rojo o sandía. La palabra sandía, como el catalán "síndria", deriva del árabe sindiyya, que significa que proviene de Sind, región de Pakistán. A veces se decía también battiha -melón en árabe-, de donde derivan otras denominaciones como badea o albudeca para referirse a la sandía.

Los valencianos en verano la hemos comido siempre bien fresquita, tras haber sido puesta en remojo en el lavadero o en el pozo, o en la corriente de agua de las acequias si la comida tenía lugar entre huertas, arrozales o naranjales. Y también en verano era costumbre y tradición confeccionar farolillos de sandía con que sorprender y entretener a la chiquillería.

Aquella especie de ritual tenía lugar sobre todo por las noches, cuando con cualquier trocito de vela se iluminaba su interior, del todo vacío ya de la dulce fruto; una iluminación que se dejaba entrever a través de los ingenuos diseños o dibujos realizados en la piel del melón con cuchillo o navaja, generalmente hechos o asesorados por el más viejo de la cuadrilla, que solía ser el padre o el abuelo, rebajando su corteza. Dibujos como el sol, la luna, la estrella, la escaleta, la careta... eran las realizaciones más habituales, aunque a veces se dejaba hacer al propio niño que aplicaba su imaginación.

Un agujero a ambos lados y un cordoncillo que se utilizaría de asa y el farolillo quedaba listo para encender y pasearlo. Era en ese momento, finalizado el encendido y alineada la chiquillería portadora a modo de informal pasacalle, cuando se iniciaba el canto del que, en Algemesí, circulaban muchas versiones, tantas como niñas y niños y sandías.

Muchas poblaciones de la Ribera del Júcar incluyen en sus programas festivos de verano la Noche de los Farolillos o faroles de sandía, con concurso o sin, pero con desenfadado pasacalle por la población.
En Algemesí, no hace muchos años atrás hubo intentos de organización y realización de la Noche de los Farolets o la Noche de la Sandía, como así fue; habiendo vuelto, pero, a caer en el olvido y en la falta de interés. Bien estaría que se recuperara, aunque fuera por diversión y para mostrar la ingenuidad de los entretenimientos de nuestros antepasados ​​y también, porque no, para dar una salida económica más y propaganda a este producto agrícola tan valenciano, tan antiguo y tradicional como es la sandía.

Y buen provecho!

Fotografía: Autor y propietario desconocidos, publicada por Slow Life Menorca en las redes sociales de Internet.