BERCA Grup de Danses d'Algemesí

BERCA, grup de danses fundat a Algemesí el 1981 a iniciativa de Pepe Castell "el Pero", junt a Laura Castell "l'Oliera" i Yolanda Pellicer "la Tirana", arran la seua segregació del grup Pardines del qual provenien i que havia estat creat l'any anterior. Aquest grup Pardines havia sorgit al recer de l'actual ball del les "llauradores" o ball del Bolero, tal com era anomenat, que fou incorporat a les processons de la Mare de Déu de la Salut el 1934, els balladors del qual eren els únics testimonis supervivents de l'antic "quadre de ball" existent a Algemesí almenys des de les acaballes del segle XIX. Arran la creació del nou grup, Berca, s'hi anaren afegint immediatament d'altres algemesinencs aficionats i interessats en cants, balls, danses i indumentària, tradicions folklòriques valencianes en general, però, no locals. És per això que, des del 2003 ençà, Berca ha mamprès la laboriosa i costosa tasca d'investigació i recuperació o restauració d'elements folklòrics locals diferents d'aquells altres que hi tenen manifestació a Algemesí els 7 i 8 de setembre dintre les processons de la Festa a la Mare de Déu de la Salut (recentment declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO), sent així com es retrauen els Cabuts amb dues danses, els Gegants Jaume I i Violant d'Hongria i la seua dansa -reincorporats a la Festa Major el 2007-, la Ronda de Nadales i, especialment, les danses o ball de carrer tradicional d'Algemesí, la dansada de les quals en la darrera edició de 2013 va comptar amb més de 400 participants. Organitza i du a terme la Mascarada de Carnestoltes, juntament amb l'Escola Municipal de Tabalet i Dolçaina d'Algemesí i la novella agrupació de batucada Trabukatu. A més de tot això, ha restaurat i difós l'antic Bolero Vell, origen dels esquarterats boleros processionals actuals; la Jota "la Cebera" i les Valencianes, recollides aquestes per Laura Castell de "el Campanero", recordat Mestre de Ball de renom. Berca és una associació legalment constituïda, sent una entitat lliure i sense ànim de lucre, oberta a tota persona interessada de participar de les seues finalitats. Des de l'any 1990 és Mestre o Director de Berca Grup de Danses d'Algemesí, Vicent J. Vidal Esteve "el Menescal", qui és membre de l'agrupació des del 1985.

BERCA, partida del terme de la primitiva Universitat i actual Ciutat d'Algemesí, antigament anomenada de Massaseli, i indret on el 1247 tingué lloc la Troballa de la Mare de Déu de la Salut, al tronc buit d'una morera per part d'un llaurador que eixia a conrear les terres.

BERCA, camí que ressegueix apegat vora la Rambla d'Algemesí, riu Sec o riu Magre, a la partida del seu nom i que s'inicia al pont d'Alzira al Camí Reial.

BERCA, carrer, dels antics de la Vila, que s'inicia a la Placeta del Carbó, remata a la Capella de la Troballa i antigament s'adreçava a la referida partida de qui pren el nom. És tot ell escenari de la Processoneta del Matí de la Festa de la Mare de Déu de la Salut, altres temps també dita Mare de Déu de Berca. Al carrer, a més, hi està el Pou de Berca o de la Marededéu, al lloc on s'hi trobaren les arrels de la morera. D'ací també que siga conegut com carrer del Pou.

BERCA, mot algemesinenc procedent de l'àrab birka, amb el significament de safareig, bassa o dipòsit d'aigua. Denominació donada a aquest indret del terme, avui en part inclòs al nucli urbà, per la probable existència d'aquestes construccions contenidores de l'aigua, vital per al reg, el bestiar o el servei de les llars.

D'ací, doncs, la imatge aquosa i d'ambient humit escollida per a il·lustrar aquest bloc nostrat: les gotes d'aigua, en rememoració del primitiu origen del mot BERCA a Algemesí.

ENGLISH VERSION

BERCA, dance group established in Algemesí (València, Spain) at 1981, on the initiative of Pepe Castell, "el Pero", with his wife Laura Castell ,"l'Oliera", and Yolanda Pellicer, "la Tirana", following their separation from Pardines group that had been created the previous year 1980. That Pardines group had emerged sheltered from the current dance called "les Llauradores"- exactly a Bolero dancing as it was known-, which was incorporated in the procession of the Mare de Déu de la Salut in 1934, whose dancers were the only surviving witnesses of the ancient existing "group" in Algemesí at least since the late nineteenth century. Following the creation of the new group, Berca, was immediately added algemesinenses others interested in singing, dancing and clothing about Valencian folk traditions in general, but without a strong emphasis on local folk manifestacions. That is why, since 2003 until now, Berca undertaken the research and recovery or restoration of local folk elements different from those that have demonstration in Algemesí every September 7th & 8th in the processions of the Festa a la Mare de Déu de la Salut (Feast of Our Lady of Health, declared Intangible Heritage of Humanity by UNESCO in 2011), as well as Cabuts / Cabezudos with their two dances, the Giants Jaume I and Violant I of Hungary (first king and queen of Kingdom of Valencia) and their dance -reinstated in the Festa in 2007-; Carols Round every December 26th and, especially, the traditional “les Danses” or street dance of Algemesí, which the last edition in 2013 featured more than 400 participants. Organizes and conducts Masquerade Carnival, together with the Municipal School of Tabalet and Dolçaina of Algemesí and the grouping of Trabukatu, with its batucada. Besides all this, has been restored and extended the ancient Bolero Vell, source or origin of the current and dismembered processional boleros that are currently danced in the Festa a la Mare de Déu de la Salut; also, the Jota "la Cebera" and the Valencianes. Berca is a legally constituted association, being a free entity and nonprofit, open to anyone interested in participating in its aims. Since 1990, is Director or Mestre of Berca Grup de Danses d’Algemesí the member Vicent J. Vidal Esteve, "el Menescal", a member of the group since 1985.

BERCA, rural area of the municipality of the ancient University and current City of Algemesí, formerly also called as Massaseli, and where in 1247 was discovered the sculpture of the Mare de Déu de la Salut into the hollow trunk of a mulberry tree by a farmer, right in the place where is the Hermitage of Find, as is called that chapel.

BERCA, stuck walking path along the Rambla of Algemesí, Seco river or river Magro, heading to his named rural area and that starts at the Alzira bridge at the Ancient Royal Road of Valencia.

BERCA, old street of the town, which starts in the little Plaça del Carbó and ending in the Hermitage where the Mare de Déu de la Salut was found. Formerly, this street was heading to the rural area refered. It's all scene of the Processoneta del Matí of September 8th in the Festa a la Mare de Déu de la Salut, in other time also called as Mare de Déu de Berca. On the street, there's the Well of Berca or the Well of the Virgin, in the place where the roots of mulberry were found. Hence it’s also popularly known as Well's Street.

BERCA, from the Arabic word Birkin, that means laundry, raft or water tank. Name given to the place of the rural area referred, now partly included in the urban core, because of the probable existence of those wrapper construction of water, vital for irrigation, livestock or serving households.

Therefore, the aqueous image and humid environment chosen to illustrate our blog: raindrops, in remembrance of the origin of the primitive word BERCA in Algemesí.

18 de febrer del 2012

II MASCARADA DE CARNESTOLTES

Carnestoltes moltes voltes

i Nadal de mes a mes;

Pasqua de vuit en vuit dies;

Quaresma, no tornes més.

D'aquesta significativa manera s'expressaven els nostres avantpassats per referir-se al goig de celebrar tres moments summament festius del calendari tradicional algemesinenc: l'esbargiment i intencionada bogeria del divertit Carnestoltes, viscut al carrer i als casinos temporalment transformats en salons de ball; les superbes i extraordinàries menges dels temps del Nadal, d'alegria familiar entorn la llar, amb animades rondes i perllongats sopars que incloïen l'additament de la peculiar i dolça gastronomia nadalenca; a l'igual que s'esdevenia durant els dies de la Pasqua, al menys tres, en els quals amb el bon lleure es comptava amb la ingesta de mones i coques escudellades a orri i dels acostumats ous bullits i llonganisses pasqueres o assecades, ara ja però, endemés, amb la gojosa propensió d'anar a celebrar-ho en amistosa quadrilla als diferents i habituals paratges del terme per participar dels entreteniments propis del temps i l'edat: perquè a Nadal els focs i a Pasqua els jocs.

Representació de la Quaresma a un antic gravat. Tot i que amb una cistella atapeïda de verdura
i peix fresc, ressalta sobre tot el característic menjar d'aquest temps d'abstinència: el bacallà o abadejo.
Els set peus amb que es representa simbolitzen les set setmanes d'aquesta. A més, cada diumenge
dels cinc de Quaresma se li retallava un peu: així sabien quan arribava la Pasqua.

I clar, per tot això, Quaresma no tornes més. Perquè quaranta dies de rigorós recés i recolliment, de penitents pregàries i vigilada observança de la religiositat, quaranta dies de seriós silenci caracteritzats per l'abstinència de menjar tot tipus de carn, el dejuni quaresmal, era i és la Quaresma, rigorosa i sacrificada. Un temps, el quaresmal, emmarcat entre dues grans i festives celebracions: la Pasqua amb que finia i les Carnestoltes que l'antecedien.

Pel gener o pel febrer,

Carnestoltes solen ser.

Els algemesinencs d'abans la generalització del calendari de paret, feren bona cosa d'ús
dels anomenats calendaris saragossans per ubicar-se degudament en el temps i, sobretot,
per resseguir les previsions meteorològiques que contenien.

Per saber on situar el Carnestoltes, ens cal saber quan cau la primera lluna plena posterior a l'inici de la primavera, això és, l'equinocci del dia 20 de març. El diumenge posterior a aquest primer dia de lluna plena és el Diumenge de Pasqua i, per tant, el diumenge anterior és el de Rams. Respecte d'aquest Diumenge de Rams s'han de comptar quaranta dies enrere i així és com trobarem el Dimecres de Cendra, que és el primer dia de Quaresma i l'últim del Carnestoltes.

De Nadal a Carnestoltes

set setmanes desimboltes.

El Carnestoltes d'Algemesí, el dels temps anteriors a la guerra dels Tres Anys, els del 1936 al 1939, com el d'altres pobles valencians, òbviament degué ser viscut amb la intensitat i desenfrenada disbauxa que el caracteritzava per tot arreu a la vella Europa. La tradició carnavalesca algemesinenca, com a d'altres moltíssims llocs, abastava el diumenge, el dilluns i el dimarts anteriors al Dimecres de Cendra, dia en que es donava -i es dóna- per iniciada la Quaresma.

Quadrilla o comparsa de xiquets disfressats en la dècada dels anys 20, segons
les disponibilitats econòmiques familiars. Simptomàtic d'això és la substitució de la màscara o careta
de cartró per l'emmascarat de la cara amb el polsim negre dels estris de cuinar.

Una carassa o una màscara, un llençol rotllat al cos o, el més audaç, amb les sinagües de la dóna o de la mare, i a prendre possessió festiva del carrer resseguint les mascarades, o siga les quadrilles d'emmascarats, o la murga. Perquè per participar del Carnestoltes no hi calia molt més, fins i tot no hi calia ni màscara de cartró: amb la sutja del cul d'olles i paelles s'ennegrien el rostre i avant. D'ací emmascarar-se, d'ací anar mascarat per la mascara, sense accent, que la llenya i carbó produeix als atifells de cuinar.

Carnestoltes del 1920. A l'automòbil -tot un luxe del moment-, dues persones emmascarades.
L'únic disbarat a que arribaven: circular pels carrers i deixar-se veure. No els hi calia més diversió.

Per gener o per febrer

Carnestoltes solen fer.

Si no vols Carnestoltes

tanca les portes!

Tot i la ingenuïtat que podríem extraure i creure del divertiment del Carnestoltes dels nostres avantpassats, durant els dies de celebració d'aquest degueren produir-se constant i repetidament any rere any tota mena d'aldarulls i bregues tant al carrer com als casinos, d'ací que les autoritats locals -segurament també incitades per l'aleshores vinculant estament religiós i l'estricta moral social que es vivia i pregonava- anaren reglamentant, segons ordres superiors i governamentals, el llibertinatge del Carnestoltes algemesinenc.

Músics per al ball d'alguna celebració festiva, potser la de Carnestoltes, cap a l'any 1925.

Les Ordenanzas Municipales de la Villa de Algemesí, formades i dictades l'any 1891, no poden ser més expressives del que es pretén d'evitar durant la celebració del Carnestoltes local, amb la imposició d'una normativa semblant o igual a la que dictaran també d'altres poblacions valencianes i de la resta de l'Estat. La secular persecució de la tradició carnavalesca, a que havia estat sotmesa per part dels sectors clericals i senyorials més poderosos, començarà a donar els seus primers fruits:

Art. 85. En los días de carnaval se permitirá andar por las calles con disfraz, careta o máscara, pero se prohibe llevar la cara cubierta después del toque de oraciones de la tarde. Art. 86. Se prohibe igualmente usar para los disfraces trajes que imiten los de la magistratura, trajes religiosos [...] Art. 87. Se prohibe así mismo a las máscaras hacer parodias que puedan ofender a la religión del Estado, a los demás cultos tolerados por las leyes, o a la decencia y buenas costumbres [...] Art. 88. Los enmascarados no podrán llevar armas por las calles ni en los bailes, bajo ningún pretexto. Art. 89. Solamente la autoridad [...] podrán obligar a quitarse la careta a la persona que hubiere cometido alguna falta [...] Art. 90. No se permitirá que en los días de carnaval [...] se arroje a nadie agua, harina, ceniza [...] Art. 91. Tampoco se podrá hacer uso por las máscaras o comparsas de campanas, trompetillas, cencerros, tambores u otros instrumentos que molesten al vecindario.

Els balls de carnaval que es duien a terme al Gran Casino Liberal
eren considerats els més elegants dels que hi tenien lloc al poble.

Tot i les contínues repressions i prohibicions que anaren produint-se durant les primeres dècades del passat segle XX, el moment culminant que vindria a acabar amb el festívol Carnestoltes d'Algemesí arribaria però, i ara sí definitivament, després de donar-se per finalitzada la guerra del 1936-39 i per iniciada la dura etapa repressiva de la postguerra i les greus conseqüències que comportaria per a la quotidianitat moral i social dels espanyols. És en aquest sentit com el mateix any 1939 es dicta una política de costums que a Algemesí, mitjançant ban municipal, es farà saber a tota la població per a "conocimiento del vecindario y su más exacto cumplimiento".

El colp de gràcia per a les festives expressions populars fou donat en aquell temps que, procedent d'una malastruga guerra, resultava propici als dirigents -i vencedors a l'ensems- per a dictar tota una sèrie de restriccions i moderacions de les llibertats socials:

"Una de las modalidades básicas del Nuevo Estado es la referente a una política de costumbres, inspirada en los dictados que la moral y decencia públicas exigen. En tiempos, afortunadamente pretéritos, de la dominación roja, su afán destructivo no escatimó medios ni sistemas que corroyeran el sano y tradicional ambiente español, estimulando la impudicia, sin otro designio que el de resquebrajar los principios que informa la civilización cristiana y el de ofender la educación, el pudor y todos los valores espirituales de nuestra Patria. Para que aquella mal entendida libertad, convertida en libertinaje demoledor desaparezca de esta Nueva España, es necesario dictar algunas normas [...] 1º No se tolerará el exceso de lenguaje, ni cualquier otro hecho o actos que en la vía pública ofendan a la moral y buenas costumbres. [...] 3º Sin perjuicio de lo que la Autoridad Militar disponga y ordene, todos los actos públicos, en locales cerrados y sociedades de recreo, así como bailes y verbenas públicas, requerirán, para que puedan celebrarse, mi expresa autorización. [...] Algemesí, 28 de junio de 1939. Año de la Victoria [...] El Alcalde, José Felici"

I així, categòrica i taxativament, es deia adéu per sempre al Carnestoltes popular d'Algemesí. Almenys a l'estil de celebrar el Carnestoltes que tothom coneixia, totalment popular i desenfadat, doncs algun que altre esporàdic ball -formal, moderat i censurat- hi arribà a fer-se de tant en quant a concrets casinos o improvisats magatzems del poble, ja durant les dècades dels 50 i següents i en res comparables ni en popularitat ni en intensitat al que havien estat antigament.

No seria fins les acaballes dels anys 80 que al recer del món faller local s'inicià tímidament i de bell nou el sopar i ball de Carnaval... amb disfresses i tot!. Com els recordats que vingueren realitzant-se a les desaparegudes Sala Pascan o Sala Scotch d'Algemesí, organitzats per la Junta Local Fallera d'aleshores.

Membres de Berca Grup de Danses en la celebració carnavalesca del 1986
a la Sala Pascan

Evidentment, l'any passat, en ser-nos proposat per part de l'Escola Municipal de Tabalet i Dolçaina la realització d'un acte conjunt a les Carnestoltes, no ens ho pensàrem gens ni mica.

Les danses, com les folies, tenen cabuda en els dies de celebració carnavalesca a molts indrets del territori valencià. L'EMTiD havia preparat, a més, una interessant batucada que seria interpretada per primera vegada. La combinació d'aquestos dos elements -música festiva i senzilla dansa- facilitava la participació ciutadana, com va succeir sortosament. Només ens hi calia batejar l'acte: MASCARADA DE CARNESTOLTES.

Mascarada, segons diccionaris, colla, ball de personatges amb màscares, també disfressats, però sobretot amb màscares. Una festa de màscares o una comparsa d'emmascarats.

"Preparant-se per al ball de disfresses"
de R. Madrazo (1841-1920)

Emmascarades participants al Carnestoltes d'enguany

Emmascarats de Berca Grup de Danses d'Algemesí

Enguany, els intensos i petrificants 4º C que ens acompanyaven a les set i mitja de la gèlida vesprada del passat dissabte 11 de febrer es quedaren en un no res amb els primers tocs de la rítmica i calorosa batucada amb que Trabukatu iniciava la Mascarada d'enguany.

Aplegats al Parc de Salvador Castell, els membres de l'Escola Municipal de Tabalet i Dolçaina, Berca Grup de Danses, així com una considerable participació d'algemesinenques i algemesinencs balladors del nostre antic ball de carrer, li plantàrem cara a l'intens fred amb aquesta balla carnavalesca de les danses d'Algemesí.

Xavi Vergara, de l'EMTiD, dirigint Trabukatu

Es considera la batucada una manifestació musical duta a terme per una colla d'instruments de percussió, com ho és Trabukatu, formació nascuda al si de l'EMTiD. També però, segons el diccionari portugués, batucada és tracta d'una reunió popular on es toca samba amb instruments de percussió.

L'origen de la batucada cal cercar-lo a les cultures dels diferents pobles de l'Àfrica on de sempre han existit formacions de tambors a les celebracions religioses i a les festivitats populars. Per tant, actualment s'hi troben batucades tant als països africans com a d'aquells altres la cultura dels quals compta amb un alt grau d'arrel africana, com pot ser Brasil, que és on més ha prosperat la batucada.

Després de la primera batucada, amb que tots els assistents calfaren motors, es donava inici a la primera ballada de les danses del nostre poble, a les danses del carrer de Sant Joan, feliçment recuperades per Berca Grup de Danses l'any 2006 i extraordinàriament ben rebudes i acceptades per més de tres centenars d'algemesinencs.

Després de ballades les danses al parc, tota la comitiva de participants, músics i dansadors, enfilàrem pels carrers de Sant Josep de Calassanç i Muntanya fins arribar a la plaça Major, resseguits per un nombrós públic i contínuament animats amb els rítmics sons de la batucada de Trabukatu.