MARIA SOLA: LA SALPASSA D’ALGEMESÍ
Maria Sola,
la casa s’assola;
Maria Inés,
la casa s’ha encés.
Ja ve la salpassa
tocant la maça,
ja ve el vicari
amb el salpasset.
Oli de puça,
oli de rei,
a repicar tots els martells.
(Cant i cobles populars
d’Algemesí)
Dimarts Sant des de temps gairebé immemorials s’esdevenia a
Algemesí la Maria Sola, la
particular Salpassa del nostre
poble.
I, si bé potser no fóra de temps
tan immemorials, sí que al menys venia realitzant-se des del 1614 a
conseqüència de la publicació del Ritual Romà, el qual venia a acomodar de bell
nou l’ancestral benedicció pasqual de
les cases.
Perquè d’això, ni més ni menys,
tractava la Salpassa: la benedicció de les cases de la parròquia en el dia del
Dissabte Sant, Dissabte de Glòria, una pràctica molt estesa a tota la
cristiandat i que havia de fer el rector parroquial o d’altre capellà per
encàrrec seu.
A Algemesí, per contra, a l’igual
que a la immensa majoria de pobles valencians, aquesta pràctica litúrgica no
tenia lloc en el referit dissabte: a la nostra vila es celebrava el Dimarts Sant, mentre que a gran part de
poblacions de l’antic Regne, però, es venia a practicar en Dimecres Sant.
El Ritual Romà referit fixava el
dia de la Salpassa en Dissabte Sant, com s’ha dit, però disposant també de
realitzar-se en d’altres dies del temps pasqual o de la pròpia Setmana Santa, si era costum. I així
passava a les nostres terres, on va quedar fixat de dur-se a terme en dimarts o
dimecres sant.
Si bé la benedicció de les cases
–encara que en Dissabte Sant- fou una pràctica fortament estesa, a pocs
territoris europeus va adquirir tanta importància com a la nostra cultura popular. Segons estudiosos, a la resta d’Espanya,
per exemple, a penes se’n troben de senyals de la seua pretèrita existència.
En canvi, a d’aquells territoris
pertanyents a la Corona d’Aragó la
benedicció de les cases, la Salpassa, s’hi va mostrar amb gran èmfasi,
vitalitat i esplendor: Aragó, Catalunya, València, Mallorca, Andorra, Rosselló
i, fins i tot, l’Alguer.
Resseguint un investigador del
tema, pot dir-se que els diversos noms
que al llarg i ample de les terres de parla catalana són donats al costum de beneir
les cases per Setmana Santa o Pasqua es poden reduir a dues classes: els que
tenen a veure amb l’expressió llatina salem
spargere, o espargir la sal (Salpassa) i els que més ben bé fan referència
a la participació infantil en la celebració (Maria Sola).
Del salem spargere se’n derivarien salsparsio
i salis sparsio i, alhora, la
multitud de denominacions que a diferents indrets reb aquesta pràctica
litúrgica: salpàs, salpassa, sarpassa,
salpasse, salispàs, solispassa, etc., per bé que no hi manquen
denominacions més concretes i pròpies de determinades poblacions, com sal-i-ous, ous-ous, aigua-i-ous, dia de les
maces, dia del repiquet, xau-xau... i, per endemés, molt curioses.
L’hora de la seua realització era
normalment pel matí, però també, com a Algemesí, en haver acabat de dinar, a
les primeres hores de la vesprada com després veure’m.
El desenvolupament del sagramental
tenia, gairebé a tots els indrets, els mateixos components i participants. A
l’hora determinada, el sacerdot, degudament revestit, eixia de l’església creu en mà i acompanyat per un o dos
acoliquets, cadascun dels quals portava o bé la caldereta i l’aspersori o
bé la cistella per recollir les ofrenes,
i es dirigia a la primera de les cases properes per iniciar la seua benedicció
i amb ella l’inici de la Salpassa, ritual que no clouria fins ser beneïdes la totalitat de les cases
pertanyents al terme parroquial.
Davant aquest seguici oficial, la
xicalla de la població congregada a l’efecte iniciava el cant i començava el
soroll, un aldarull festiu que ha estat tant nomenat i rememorat pels ancians
que el van viure en la seua infantesa.
D’Algemesí concretament, però,
deixem que siga Martí Domínguez qui
ens faça una meravellosa descripció de la Maria Sola que ell conegué a
qualsevol de les Setmanes Santes de la seua infantesa:
“El dimarts –Dimarts Sant-, els vicaris de la Parròquia i algun
beneficiat eixien del temple a mitjan vesprada i es dispersaven pels carrers del poble, cadascun per sa banda.
Sobre la sotana negra resplendia el roquet blanquíssim i la doble banda de
l’estola morada. Cada sacerdot portava en la mà dreta un crucifix: la creu de fusta
negra, el cos crucificat de metall daurat. En l’altra mà, un pomellet de
violetes i fulles de malva-rosa. L’acompanyaven dos acòlits vestits de roig
vivíssim i ales de tela blanca cobrint els muscles i caient sobre els costats.
Un portava la caldereta de coure, plena de l’aigua beneïda amb la qual
aspergirien les cases. L’altre, un cabasset ple de grums de sal i un cabàs o
cistelló per recollir les ofrenes dels fidels, ous principalment, ous per als
panous i les mones de Pasqua...
Davant de cada capellà avançava una colla de xiquets i xicons, armats
de tota mena d’estris i eines inservibles: qui, una vella maça de fusta; qui,
un tros de bastó; qui, una clauota més gran que les de sant Pere; qui, un
cullerot foradat o una branqueta de taronger... Amb tan fantàstics atifells
colpejaven portes i reixes produint de bestreta un terratrèmol més gran que el
litúrgic que tancaria, els dies següents, l’Ofici de les Tenebres. Les dones,
per defensar la noble fusta de les portes, eixien totes furientes, com defensors
de castell, agitant les graneres més velles de la casa. Al soroll dels colps
s’ajuntava la xilladissa dels petits vàndals...
¡¡¡Maria Sola
la casa s’assola,
vindrà l’escolà
i se t’endurà
a tu i el teu germà!!!
Quan el sacerdot estava prop -¿quin herald millor que la xicalla?- tots
els de la casa eixien fora, les portes de bat a bat, i s’agenollaven en el
llindar de pedra: generalment dones i menudalla..., i algun vellet: perquè els
hòmens eren encara al camp, o al tallers i escriptoris. El vicari acostava el
crucifix als llavis de cadascú i, després, amb el pomellet de violetes i
malva-rosa humit d’aigua beneïda –o amb el salpasser- esguitava la casa, cap
endins. L’acòlit del cabàs oferia un grapadet de sal, i recollia els ous, o les
panses, o els diners de l’ofrena. Pessiguets d’aquella sal purificarien les
aigües domèstiques dels pous, dels aljubs, dels ullals...
Un infant innocent, que no acaba d’entendre tot allò, fa preguntes a sa
mare. I ella, que tampoc no té massa idea de la sacramentalitat de la salpassa,
li ho tradueix a un llenguatge més familiar i assequible...” (Martí Domínguez
/ L’ULLAL / Eliseu Climent, Editor / València, 1986)
Josep Antoni Domingo també fa referència a l’acte dut a terme en
Dimarts Sant pels carrers del poble i a càrrec del clergat parroquial amb el
repartiment de sal i aigua beneïdes, amb la següent descripció:
“Pel matí, els xiquets portant maces, martellets i altres instruments
per fer soroll, s’aplegaven als graons de l’església, per acompanyar al
clergat. Mentre les dones, agenollades al portal de sa casa rebien l’aigua i la
sal i besaven la creu, al temps que oferien el present, els infants, cantant «Maria
Sola, la casa s’assola, Maria Inés, la casa s’ha encés. Ja ve la salpassa,
tocant la maça. Oli de fusta, oli de rei, a repicar tots els martells» colpien portes, finestrons i la façana,
però les estorades mestresses amb quatre granerades ràpides, es defenien de
l’avalot” (Josep Antoni Domingo i Borràs / LES FESTES D’ALGEMESÍ / Ed.
Ajuntament d’Algemesí, 2002)
I, ja per a finalitzar amb
aquesta rememoració de l’antic Dimarts Sant algemesinenc, una transcripció incompleta
de l’entranyable poema de Lluís Martínez anomenat, precisament, María Sòla (sic), editat l’any 1959 i
dedicat “Al gran director i compositor
n’Agustí Alaman i Rodrigo, insigne valencià i il·lustre fill d’Algemesí,
entusiasta de les tradicions nostrades, li dedique aquest treball, menut per
les seues dimensions i seny, però sentit al mig de l’ànima”
Recorde Maria Sola
de quan érem uns xicons:
dia que no hi havia escola,
a parar en els graons!
[... ]
Ansiàvem dinar a pressa
per tornar-se’n a la plaça
volent-se’n donar sorpresa
qui de tots amb més gran
maça,
i el mànec més gros i llarg,
disposts a pegar maçades
i, dins ja de este marc,
més fortes i ben pegades.
Formàvem grans redolins
cantant-li a Maria Sola,
pegant fort als adoquins,
mentre la casa s’assola.
La presència del vicari
amb el salpàs i la creu
motiu era extraordinari
de cantar-li a tota veu:
Maria Sola,
la casa
s’assola;
Maria Inés,
la casa s’ha
encés.
Ja ve la
salpassa
tocant la
maça,
ja ve el
vicari
amb el
salpasset.
Oli de puça,
oli de rei,
a repicar tots
els martells.
De cotín, de
cotan,
de la vera,
vera, van,
de “palasio”,
la cotina,
de la vera,
vera, vina.
Partia la comitiva
des de la plaça Major,
cantant la xiquilleria
esta estrofa amb gran
clamor:
Sento,
Patento,
repica el
tambor,
li toca les
planxes
al Nostre
Senyor.
Hui això ja no s’hi veu,
era molt tradicional
recibir, besar la Creu
agenollats al portal.
El vicari amb la salpassa,
la família beneïa,
i aixina de casa en casa
tot lo poble recorria.
Els acòlits oferien
sal granulà beneïda
i per almoina rebien
ous fresquets o calderilla.
La solemnitat de l’acte
ocasió sempre donà
soltar en el mateix pacte
a la porta una maçà.
Moments en què sols pensàvem
besar santament la Creu,
moments en què li donàvem
gust al brça, amb tot lo
lleu.
So descarats... atrevits...
!
Deixa-los... deixa...
deixa...
Això, doncs, era el convit
a repetir en la reixa.
Mira-los... redescarats!
Si corren igual que els
patos...!
Per fi l’amo, ja enfadat,
ens amostrava el gaiato.
El que jo dic és de veres,
molts ho deuen recordar:
les dones amb les graneres
als xicons volent pegar.
Per por a la granerà
corrien tant com els galgos
(de segur no correrà
com nosaltres el tren Talgo)
Competint a Marató
els peus no tocaven terra.
No com Blai el Campió,
en el viatge a Anglaterra.
Tot ho portàvem revolt
en la vesprà d’aquell dia
fins a la posta del sol
i el toc de l’Ave Maria.
Temps aquells de nostra
infància,
d’aquella Maria Sola,
sols ens queda l’enyorança
mentre... la vida s’assola.
Bon Dimarts Sant!
Vicent Josep
Vidal
Director de
Berca Grup de Danses d’Algemesí
