31 d’octubre del 2006

DIEGO RAMÓN I LLUCH ENS HA DEIXAT

Ens va prometre que l'any que ve ballaria les danses d'Algemesí. I ens ho creguérem, ja que als assajos al pati del Patronat els primers dies de setembre, i mig entre bromes i somriures com solia fer ell,  s'animava a fer la dansa plana resseguint atentament les meues explicacions als assistents, mentre jo l'observava discretament de reüll. I no ho feia malament, encara que ell no s'ho creguera. 

"Vicent -em digué un dia d'aquell estiu quan vaig anar a consultar-li, com acostumava de fer sovint des que vaig començar a indagar sobre el ball de carrer del poble-, amb aquestes melodies de les danses d'Algemesí et realitzaré vàries harmonitzacions per composar un cant a quatre veus i et dedicaré la peça. Has fet un valuós i digne treball de recuperació... Què et pareix bé? Què em dius?", em va interrogar sol·lícitament amb aquell somriure que sempre tenia a la boca. I jo, embargat per l'emoció de tan grata com inesperada sorpresa només vaig poder què encaixar les seues mans entre les meues en senyal d'agraïment, perquè qui bé el coneguera sabrà ben bé que Diego no era home d'abraçades ni demostracions externes d'afecte, que és el que jo hauria fet en aquell moment.

El darrer moment que varem parlar amb ell, la nostra darrera conversa terrenal, va ser anant cap a casa la matinada del ja 9 de setembre passat, recent havent entrat la imatge de la Mare de Déu de la Salut a la seua estimada Parròquia que era la Basílica de Sant Jaume. Ja no era ell, però. Ja s'hi anunciava imperceptiblement un proper desenllaç fatal. Arrossegant-se per lloc de caminar i amb les mans caigudes portant la dolçaina i el mocador de cap que tantes voltes li hi vaig posar, el llanguiment de la seua cara palesava un gran cansament. "Diego, ja no estàs per fer tota la volta general acompanyant la Creu" li vam dir. Ja no estava, no.


Diego Ramón i Lluch

Molts dels membres que hi pertanyem a Berca Grup de Danses d'Algemesí som també alhora membres de la Schola Cantorum d'Algemesí. I uns quants de nosaltres hem crescut i ens hem format al recer de Diego Ramón i Lluch. "Mira que a més de ballar, també cantes" solia dir-me per recaptar la meua atenció, que ell creuria distreta, però somrient-se, això sí, i sabedor que el meu cor es trobava partit entre les dues aficions més grans de la meua vida: el cant coral i el ball i la dansa valenciana. Però si al seu cor també hi tenia cabuda l'estima per les tradicions i el folklore valencià!. 

No són suficients i bona prova d'això totes les harmonitzacions per ell realitzades sobre peces del cançoner tradicional valencià? No serà suficient per provar això el seu estimat Institut Kodàly basat en la metodologia per a l'aprenentatge del llenguatge musical a partir de melodies populars? Doncs, per si no fóra prou, a l'arxiu musical de la Schola Cantorum hi està la seua bandúrria, dels temps ja llunyans en que col·laborava i participava amb la rondalla del grup de danses Pardines, en lloc ben visible, junt a d'altres records i objectes de preferència estimada pel mestre.

Ahir tingué lloc el seu traspàs, el seu canvi d'ubicació, la seua anada al Pare. Aquesta vesprada, els qui tant l'estimàvem, acomiadarem el seu cos i, catòlicament -com a d'ell li agradaria de dir ben dit-, li donarem sepultura. Almenys, les despulles d'aquest picassentí de naixement quedaran per sempre amb nosaltres al seu poble ben volgut, Algemesí. Que descanse per sempre en la pau del Senyor... tot i que no crec que Diego puga resistir-ho molt això d'estar-se quiet. Ja s'encarregarà ell de fer solfejar en relatiu els àngels del Cel i de fer-los cantar el Xumba-Xumba o el Què farem del pobre Joan!. 

Diego Ramón i Lluch: amic, mestre, director, mentor, conseller, músic, cantor, compositor, organista, filòsof, pedagog, conversador, catequístic, adoctrinador, teòleg i faceciós... adéu, Diego... però ens vas prometre que a l'any que ve ballaries!

Vicent Josep Vidal Esteve
En nom propi i en el de Josep Lluis Sanchis Camarasa,
 Vicent J. Domènech Ferragud, Salut Blasco Ortega, Lourdes Felici Ribes, 
Marian Escrivà Alborch  i, en general, de tot Berca Grup de Danses d'Algemesí







23 de juny del 2006

ALZIRA RÀDIO ENS TORNA A CONVIDAR ALS SEUS ESTUDIS


Aquesta vesprada el nostre Cap de Ball, Vicent Vidal, tornarà als estudis d'Alzira Ràdio per participar en un debat o taula rodona que tractara al voltant del folklore valencià en l'actualitat, així com l'ajut o recolzament que s'està rebent des dels organismes institucionals i la societat valenciana d'avui en dia.

La temàtica, tot i que controvertida, sembla interessant. A la taula hi seran convidats d'altres associacions, fins i tot la Muixeranga d'Algemesí, encara que hores d'ara no sabem quina d'ambdues. Llàstima, però, que serà radiat en diferit, perquè el que faran avui es l'enregistrament. Ja ens diran i us direm quan el radien... i opinarem. Que tot siga per millorar la imatge de la cultura valenciana.

22 de juny del 2006

ALZIRA RÀDIO S'INTERESSA PEL NOSTRE TREBALL

Avui dijous, 22 de juny, a les 11:30 hores, Alzira Ràdio ha entrevistat dos membres de la nostra associació: Vicent Vidal, Cap de Ball i Salut Blasco, Secretària.

L'emissió d'aquesta entrevista ha estat en directe i el seu contingut ha sigut d'allò més interessant. Interessats, però, en el treball de recuperació que hem fet de les danses d'Algemesí són els membres d'aquest equip radiofònic a qui els tenim molt que agraïr, especialment a la seua locutora. S'ha parlat sobre la feina d'investigació realitzada en aquestos darrers anys per Berca Grup de Danses d'Algemesí, així com de la restauració de melodies i passos.

Sobretot s'ha anunciat l'acte de presentació de les danses el próxim dissabte.

19 de juny del 2006

ARTICLE PUBLICAT A LA WEB DE BOCAIRENT

"El dissabte, dia 3 de setembre de 2005 a les 19:00 h es presentà a la plaça de bous de Bocairent “Novella”, Federació de Cultura Tradicional Valenciana. Aquesta és una federació que agrupa una sèrie d’associacions preocupades pel futur dels treballs d’investigació, restauració i divulgació de la cultura tradicional, com a signe d’identitat nacional del País Valencià. Naix a l’agost de 2002 amb la pretensió d’ésser una associació dinàmica, oberta i un punt de trobada de totes aquelles entitats que vulguen ajuntar esforços per tal de dignificar el folklore i presentar-lo amb la major coherència i rigor històric a les generacions actuals i futures.Novella està formada per les associacions: “Millars”, agrupació folklòrica de Castelló de la Plana; “Aljama”, grup de danses de Bétera; “Almaguer”, escola de danses d’Alfarb; “Alimara”, grup de danses de la Societat Coral "El Micalet" de València; “El Poblet”, grup de danses de Godella; “Alducar”, associació d’indumentària valenciana; Associació del “Ball de Torrent”; “Amics de la dansà”; “Berca”, grup de danses d’Algemesí; “Roís de Corella”, grup de danses de Gandia i “Cardaors”, grup de danses de Bocairent.“Novella” ja ha estat presentada a Godella (l'Horta nord), Castelló (la Plana Alta) i a Alfarb (la Ribera Alta). Ara es presenta a la Vall d’Albaida amb una interessant mostra de balls, músiques i cants de tot el País Valencià".
LA DANSÀ O LES DANSES

Si bé és cert que a Algemesí, allà pels anys de la transició cap a la plena democràcia, ço és sobre el 1980, es començà a tornar a veure dansar als carrers del poble, cal dir que ni el ritme ni les melodies ni les passes del dansar eren ni són les pròpies d'aquest poble riberenc com n'és el nostre. El conjunt coreogràfic i musical d'aquesta nova dansa, coneguda com la dansà, no pertanyia ni pertany a la tradició comarcal i molt menys al ball de carrer algemesinenc, doncs li eren foranies.

Allò que avui els grups de danses de les comarques centrals anomenen la dansà, que durant vora els vint-i-cinc darrers anys els veïns d'Algemesí han estat acostumats a presenciar als carrers del poble i sobretot al carrer de Berca amb motiu de la Dansada a la Mare de Déu de la Salut, fou un model de ball arbitràriament configurat i creat pels primers investigadors del ball de carrer per l'època en que es començava a prendre amb serietat aquesta part important de la cultura tradicional valenciana a finals de la dècada dels setanta.

Amb la inexperiència que caracteritza tot inici, per part d'aquells pioners investigadors i principalment per Salvador Mercado i Alimara es construí un prototip de danses a partir d'un model de ball de carrer que hi existia a la ciutat de Xàtiva, el qual, conforme anà estenent-se de la mà dels grups de danses, anà desvirtuant-se i eixint-se'n de mare que solem dir, fins convertir-se en allò que encara avui en dia es manté ballant-se per part d'alguns sectors de l'àmbit folklòric valencià menys respectuosos amb la tradició heretada dels majors. El propi Salvador Mercado, amb reconegut penediment per l'errada i difussió comesa, fa anys que inicià una marxa enrere per tal d'eradicar aquest despropòsit en que ha arribat a convertir-se la suposada "dansà" de Xàtiva, a més de iniciar tota una campanya en favor de la recuperació de les peculiars danses de carrer de cada poble i potenciar la seua revitalització siguen com siguen.

A aquesta nova i imaginada "dansà" de Xàtiva, gens popular per restar exclusiva dels grups de danses, amb el pas dels anys s'ha anat incorporant, endemés, tot un seguici de mudances del dificultós ball de comptes, característica que no s'hi donava ni a Algemesí ni a cap altre poble, particularitat acadèmica i convencional que no ha facilitat ni facilitarà mai l'accés a la resta de la població indecisa i inexperta.

Un exemple d'aquesta artificial "dansà" és la que encara es pretén de mostrar a la nostra ciutat de la mà de quatre gats, afortunadament, que es consideren apassionats del "folklore". Són, precisament, dels qui acostumen a sentir campanades sense saber d'on venen. I als qui els agrada, a més, aferrar-se a la ingènua frase de "de tota la vida"... com si foren més vells que Matussalem. O és què no haurien nascut encara quan Salvador Mercado començà a ensenyar per tot arreu el seu invent de dansà de Xàtiva?



ARTICLE REMÉS A LA PREMSA

A punt de perdre's, el ball de carrer tradicional d'Algemesí ha estat recentment recuperat per l'associació BERCA GRUP DE DANSES D'ALGEMESÍ. Molt sortosament, s'ha arribat encara a temps per retraure'l de l'oblit que patia i descartar la seua lamentable pèrdua definitiva que, en d'altre cas, haguera ocorregut amb certesa donada l'avançada edat dels informadors i l'escassa pervivència d'aquells que podien encara recordar-les. Tota informació recollida sobre les danses –tal i com aquest ball era anomenat- ens ha estat transmesa per persones grans, totes elles algemesinenques d'arrel i soca, majoritàriament respectables dones que superen els vuitanta-cinc anys d'edat, les quals, per alguna o altra vinculació, visqueren les festes de carrer d'antany, coneixent directament i inclús ballant aquestes danses que ara presentem de bell nou al poble.

Concretament es ballaren per última vegada un dissabte 24 de juny, com enguany, però de l'any 1950, al carrer de Sant Joan Baptista on, fins aleshores, havia estat un element festiu necessari en la celebració al popular sant que obre les portes de l'estiu. Pepica Girbés Botella, veïna "de les de tota la vida" de l'antic carrer de l'Horta, és filla de Pepica "la de les calceteres" i qui ens ha aportat el valuós testimoniatge del que foren les danses que ballava sa mare i d'altres veïns del carrer, amb el tio Tenca a la dolçaina i Batiste "el parrandero" al tabalet. A aquest carrer les danses es ballaven al capvespre, iniciant-se als peus del desaparegut portal de Sant Joan i ballant-se fins la Capella de la Troballa, des d'on, després d'un breu descans es tornaven a dansar, però, en sentit contrari.

De la seua anàlisi coreogràfica pot observar-se que són d'origen eminentment popular i que així s'han conservat. Per a la realització de tot el ball s'empra el ball pla o dansa plana. Coneguda en d'altres indrets com dansa antiga, és un rítmic moviment que conforma la base popular de tots els balls de carrer i plaça d'arreu les comarques valencianes. Les diferents parts que integren les danses d'Algemesí són:

- el passacarrer, desfilada encapçalada per dolçainer i tabaleter i seguida pels dansadors -veritable grup de dansa-, animant i convocant el veïnat a participar-hi bé com ballador, bé com espectador, element també necesari.
- l'eixida, ritual amb el qual els "començadors" inicien el ball de manera distingida i cerimoniosa, mentre s'interpreta una de les melodies recuperades.
- la part central i fonamental, és a dir, la dansa pròpiament dita, resultat de ballar contínuament les quatre diferències que s'han aconseguit retrobar, una darrere l'altra i durant tot el trajecte, mentre el dolçainer va fent sonar la corresponent melodia, de les tres que hem pogut recuperar.
- la part final, que hem vingut a anomenar fandanguet o ball trencat tal i com es coneix a d'altres poblacions riberenques: un accelerament de la melodia que específicament s'interpreta per a l'acabament de l'acte.

Les danses és el ball del poble, és l'antic ball d'Algemesí i Berca Grup de Danses fa una aposta de futur per la seua plena recuperació com un element d'identificació col·lectiva del nostre poble, endemés dels possibles existents, en el qual tothom, però, pot participar. Per això la realització, dins el passat II Aplec de Cultura d'Arrel Tradicional, d'un Curs d'Aprenentatge que comptà amb l'exitosa concurrència de noranta assistents, els quals formen ja part real d'aquest projecte de represa de les danses d'Algemesí.

Amb aquesta ballada al carrer de Sant Joan es pretén de prosseguir amb il·lusió allò que, en aquest mateix lloc i dia, s'interrompé ara fa just cinquanta-sis anys: les danses.



Joanet, m'ha costat Déu i ajuda descobrir com accedir-hi per tal d'escriure quelcom. Però, al remat, ho hauré aconseguit?
Ja estava bé de ballar contínuament la falsa dansà xativina!

Hem de treballar amb empeny per recuperar plenament les nostres danses, per simples, senzilles o monòtones que ens puguen semblar. El ball popular és així i no hi ha volta de fulla. Deixem el ball d'escola per als qui vulguen tirar-se pedres a la seua teulada. Deixem aqueixa fantasiosa dansà per a d'aquells que no estiguen identificats amb la seua terra, amb la seua comarca i el seu poble. Per als qui els hi la bufe la coherència amb la tradició heretada, el respecte amb la realitat.

Nosaltres, a Algemesí, tenim les nostres pròpies danses. Gràcies a Déu les hem recuperades, i gràcies, sobretot, a eixe grapadet d'enyorables velletes algemesinenques. El pròxim 24 de juny serà una fita històrica per a la dansa popular algemesinenca. Temps al temps. Per més que s'empenye el jutge, l'alcalde i l'algutzil... com diu el dansot!
Joan: necessitat d'un curset intensiu o acabaré per carregar-m'ho tot. Aquestes modernitats no van amb mi. L'escriptura epistolar és més senzilla.

12 de juny del 2006

Berca

Avui, festivitat de Sant Onofre d'Algemesí, Berca Grup de Danses s'incorpora a la xarxa internàutica mitjançant la creació d'aquest bloc: grupberca.blogspot.com. Veurem açò en què para!